← Tornar a l'auditoria
Canal de la Infanta
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
13.753caràcters el 2013
8.933caràcters avui
29passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
Englobada dins d'aquestes mobilitzacions, el 21 de març de 2012, el Parlament de Catalunya aprovà per unanimitat una moció presentada pel grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya, de mà de la diputada hospitalenca Anna Simó i pactada amb el grup parlamentari de Convergència i Unió, amb la també diputada hospitalenca Meritxell Borràs, segons la qual es reconeixia el deute històric que tenien amb aquest canal els territoris regats per ell (Baix Llobregat, l'Hospitalet i Barcelona) i s'instava el govern a estudiar la viabilitat de declarar-lo Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN), convertint-lo, de facto, el primer reconeixement oficial des de la seva construcció del paper vital del Canal de la Infanta per a la història de la comarca. Un cop estudiat el cas la Direcció General del Patrimoni Cultural considerà que el canal en el seu conjunt no reuneix els requisits suficients per ésser declarat bé cultural d'interès nacional (BCIN). En les conclusions del comunicat es proposa la declaració de bé cultural d'interès local(BCIL) d'algun dels seus elements, com ara la casa de les comportes de Molins de Rei i una possible museïtzació dels trams originals i dempeus del Canal
El ràpid empitjorament de les aigües del Llobregat i la manca de pressupost per a construir col·lectors d'aigües residuals, provocaran que es vegi afectat l'abastament d'aigua a la planta potabilitzadora de Sant Joan Despí. Les aigües de la Riera de Rubí i del riu Anoia, principals afluents de matèries contaminants del riu, es desvien cap el canal de la Infanta i s'invaliden els retorns d'aquest al riu, creant així un sistema estanc que retornava l'aigua al riu aigües avall de la planta potabilitzadora que abastava l'àrea metropolitana, però al preu de convertir el canal en una macroclaveguera. Si bé, en un principi, es tractava d'una sol·lució provisional, la necessitat de garantir l'abastiment a l'àrea metropolitana la tornà permanent.
A partir de la captació d'aigües a la "casa de comportes del canal Ferrer i Mora" de Molins de Rei, també conegut com el "Rec Vell", circula pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, Hospitalet de Llobregat i Sants, en aquell moment encara no integrada a Barcelona, irrigant entre 2.600 i 3.200 hectàrees, amb un cabal en capçalera original d'uns 4.200 litres per segon (actualment entre 600 i 900 l/s). El canal transcorre per 17.420 metres amb un desnivell total de 13,65 metres i un total de 25.050 metres més de sèquies secundaries. La seva amplada varia entre 4 i 2,5 metres amb un calat mitjà d'uns 1,5 metres.
Com era d'esperar, el caràcter marcadament residual de les aigües transportades pel canal creà força problemes a les poblacions que travessa així com als regant d'aquest. Aquest fet provocà la pràctica desaparició del canal, ja que la desídia per part de l'administració estatal en controlar els abocaments contaminants al Llobregat, provoca que hagin de ser les corporacions locals les que a finals del franquisme i primers anys de la democràcia, ja sigui per desviaments de cabal cap a col·lectors o mitjançant el cobriment d'aquest, s'encarreguin de resoldre de forma matussera el problema, pressionades en la majoria de vegades pels moviments veïnals de les vil·les afectades.
En l'actualitat, el tractament de les aigües residual en l'origen, mitjançant depuradores, han aconseguit reduir la càrrega contaminant aportada al Canal de la Infanta, millorant així la qualitat de les seves aigües. Malgrat això, el continu creixement urbà i l'especulació urbanística fan perillar les terres dels pocs regants que encara l'utilitzen, així com de les restes del canal que encara existeixen en l'entorn urbà, que porten a mobilitzar-se a diverses plataformes i entitats ciutadanes per a defensar els vestigis del que encara queden dempeus, tal com l'Avenç a Cornellà o "Protegim el Canal de la Infanta!" a l'Hospitalet de Llobregat.
A Molins de Rei, d'industrialització s'inicià l'any 1830 amb la instal·lació de la fàbrica de teixits Galtés amb 13 telers manuals, contant l'any 1850 amb 37 telers i 56 obrers. La primera gran industria mecanitzada a instal·lar-se fou la que fundà Josep Ferrer i Mora l'any 1850, que arribarà a comptar amb 3.272 obrers i 100 telers mecànics moguts per l'energia hidràulica proporcionada pel rec vell. El seu exemple fou seguit per altres indústries dedicades a la mateixa activitat: Can Coll, Can Iborra, Can Malvehí, Can Samaranch, etc. Aquesta inèrcia no s'aturaria fins l'arribada de la guerra civil
Es tracta d'una construcció molt compacta de planta rectangular, formada per planta baixa i pis. La seva estructura alterna portes i finestres a la planta baixa (amb la porta principal a una façana lateral) i finestres al primer pis. L'edifici està rematat per un terrat amb barana. La seva decoració està composta per plafons, d'un color més clar tant horitzontals (separant el dos pisos) com verticals. Aquests tenen decoració floral en alt relleu del mateix color que la resta de la façana. Finalment, portes i finestres estan emmarcades per carreus de pedra.
El Canal de la Infanta, el nom complert del qual es Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, és una canalització de 17'420 km d'aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Inicialment s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants. Construït entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l'economia de la zona.
A inicis del segle XIX l'activitat industrial estava fortament polaritzada en la comarca, al nord s'hi trobava la majoria de la producció preindustrial (a Olesa de Montserrat i Esparreguera, es concentrava principalment la producció de productes confeccionats amb llana, a Martorell seda, coure, llana i aiguardent, ...). Aquest fet venia especialment donat per la força hidràulica generada pel riu Llobregat. La construcció del Canal de la Infanta i l'aprofitament dels seus diferents salts d'aigua permet la difusió de la industria a la zona.
El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 dels segle XX i les fortes corrents migratòries som especialment remarcables en la comarca del Baix Llobregat. L'equilibri entre industria i agricultura, que fins a mitjans segle XX havien estat complementaries, es trenca. L'expansió de la indústria requereix mà d'obra que comporta l'arribada de nous contingents migratoris que s'integren en el teixit productiu industrial, alimentant i iniciant novament el cicle.
Les noves tecnologies aportades per la Revolució Industrial, la màquina de vapor, gas i electricitat permeten a les industries deixar de dependre de l'energia Hidràulica, amb tot aquest no es el principal factor que portarà a aquesta infraestructura al declivi. Tot i que les fabriques ja no depenen exclusivament de dita energia, els diferents nuclis industrials definits al voltant del canal actuen com a pols d'atracció de les noves industries.
Donada aquesta situació d'inestabilitat política es feia necessari tenir el suport dels poders públics per tal de poder aconseguir l'objectiu marcat. Els promotors trobaren el suport de Francisco Javier Castaños, Capità General de Catalunya, qui es convertí en el principal defensor de l'obra (per aquest fet, i inicialment, el canal portaria el seu nom). Malgrat aquest suport l'obra es portaria a terme sense la intervenció de capital públic.
Així mateix, un cop finalitzades les obres sorgí un conflicte inesperat: Donat que la presa d'aigües del canal es feia a la sèquia de desaigüe dels molins i les fàbriques de El Papiol i Molins de Rei, els propietaris d'aquests imposaren un plet contra la Junta de Govern del canal reclamant indemnitzacions per emprar aigües de la seva propietat. Dit plet es resolgué l'any 1847 cedint, com a compensació, l'explotació d'alguns salts d'aigua.
Els promotors del canal de la Infanta perseguien l'objectiu de transformar les terres fèrtils que disposaven del conreu de secà al de regadiu. D'aquesta manera s'aconseguiria augmentar la productivitat de les terres (passant d'una collita anual a tres o inclús quatre) i ampliar la varietat dels cultius, essent els marges comercials d'aquests nous productes considerablement superiors als marges dels productes tradicionals.
Les primeres industries que s'instal·laren estaven directament relacionades amb l'agricultura (molins fariners, serradors,...) que iniciaren el proces d'implantació industrial al voltant del canal. Així mateix també s'instal·laren altres empreses de caràcter més industrial. En les salts nomenats Erasme, Quer i Rosés s'instal·laren industries tèxtils, un altra industria destacada fou el molí paperer del Torrent Gornal.
La construcció del canal s'ha d'emmarcar en el regnat de Ferran VII i en el convuls panorama polític de l'època. Els constants alt i baixos en la política absolutista del rei porten a l'aprovació el 19 de maig de 1816 d'un Reial Decret en el que s'anul·lava l'exclusivitat de la corona en la construcció de canals, fet en què es recolzaran el promotors de l'obra. Amb tot, aquest decret es derogà el 1824.
Aquest fet, junt amb les millores en les comunicacions convertiran la vall baixa del Llobregat en un espai de producció agrícola a escala europea durant el primer terç del segle XX. L'any 1902 s'exporten 1.500 tones de fruita del Pla del Llobregat. L'any 1936 es carreguen només del Prat del Llobregat 40 vagons diaris d'escarxofes i 100 d'enciams
Pel que respecta al canal ni les seves característiques ni funcions principals havien variat gaire en l'ultim segle, fins a arribar als anys 50 del segle XX, quan encara s'hi permetia el bany. El numero d'hectàrees regades pel canal disminueix constantment i la infraestructura passa a estar integrada a un entorn urbà.
El reeixit exemple del marge esquerra del Llobregat fou imitat l'any 1855 amb la construcció del canal del marge dret, que possibilitarà la transformació al regadiu a Terrenys dels municipis de Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi de Llobregat i el Prat de Llobregat.
L'autorització de la seva construcció va estar donada per Reial Ordre del 2 de setembre de 1817, amb la denominació de Canal de Castaños. Posteriorment canvià la denominació original per la d'Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón (per la Reial Cèdula del 22 de desembre de 1824).
L'any 1933 la superfície de regadiu del canal arriba al seu màxim històric: 2.710 hectàrees. Aquesta solidesa agrària es veurà truncada per l'impacte de la guerra civil i la Segona Guerra Mundial i la progressiva urbanització i industrialització de la zona.
Així mateix la millora de les comunicacions (construcció l'any 1855 de la línia de tren entre Molins de Rei i Barcelona) i la gran crisi de la vinya (degut a les epidèmies de fil·loxera) incrementaran encara més la rendibilitat de les produccions.
L'objectiu inicial del canal s'aconseguí ràpidament i superà en escreix les previsions dels promotors. Paral·lelament el canal atorgà un benefici no plantejat d'inici: la industrialització de la zona.
Per tal de vèncer els recels, i tot i no estar acabada l'obra, es demanà a la infanta Luisa Carlota de Borbón que inaugurés el canal el 21 de maig de 1819 aprofitant que era de visita a Barcelona.
La Casa de Comportes és un edifici de Molins de Rei que originàriament era la porta del Canal de la Infanta. És inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.
Actualment (2012) el canal encara funciona en el tram comprés entre Molins de Rei i Cornellà, abastint d'aigua de rec les terres de Cal Trabal a l'Hospitalet.
El reflex territorial d'aquest fet serà el ràpid creixement urbà d'inicis dels anys 60 amb una minsa planificació del creixement urbà.
L'any 2007 la superfície de rec del canal s'havia reduït a unes 375 hectàrees, la comunitat de regant era de 280.
Vídeo amb el debat sencer sobre el Canal de la Infanta del 21/3/12