← Tornar a l'auditoria
Disc fonogràfic
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
4.002caràcters el 2013
50.253caràcters avui
5passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
Al començament, els discos senzills contenien quatre pistes, dues per cara, però després van passar a incloure'n solament una per cara, amb una durada màxima d'uns 5 minuts cadascuna; a més, la cançó de la cara A era la principal i més coneguda, mentre que la de la cara B era normalment un tema menys conegut o una versió diferent de l'anterior. Depenent de la popularitat de l'artista i de l'àlbum, d'un mateix LP es podien arribar a editar 3, 4 o fins i tot més discos senzills. Pel que fa als LP, depenent del tipus d'àlbum contenia entre una i diverses pistes per cara, amb una durada màxima d'uns 25 minuts cadascuna.
A finals dels anys 70 del segle XX van aparèixer els maxi-singles, que eren una mescla entre els discos senzills i els LP: tenien la mida i aparença d'un LP, però sense la seva durada, malgrat ser superior a la d'un senzill, i es reproduïen a 45 rpm. Normalment, a la primera cara s'hi trobava una versió ampliada (més llarga) del tema que donava títol al disc, i a la segona una altra versió (o diverses versions) del mateix tema. La distància entre solcs del maxi-single era superior a la dels discos senzills, la qual cosa proporcionava una qualitat de so lleugerament més alta.
El procés de reproducció del disc de vinil consisteix en la conversió mecànica del moviment que pateix la agulla al seguir el solc, en un senyal elèctric que presenta les mateixes variacions que aquests petits solcs, formant així una ona analògica. En els equips estèreo els moviments laterals representen la suma de les canals estèreo i els moviments verticals representen la resta d'ambdós senyals. Els senyals elèctrics poden ser generats de diferents maneres, si bé és més habitual mitjançant un conjunt aimant-bobina units al plançó de l'agulla.
Tot i que el material amb què es fabricaven els discs va anar canviant, durant força temps es va utilitzar un tipus de resina; els discs fabricats amb aquest material eren rígids i molt fràgils, i es reproduïen a 78 rpm (revolucions per minut), de manera que la seva durada era força curta. Més endavant es va començar a utilitzar el clorur de polivinil o PVC i aquest material va esdevenir l'estàndard, fins a l'extrem que "vinil" va esdevenir un sinònim de "disc".
El senyal analògic que produeix l'agulla amb les vibracions en passar per els folcs del disc de vinil és més precisa que la que produeix un CD (senyal digital) ja que no es menysprea cap informació.