← Tornar a l'auditoria
Flauta dolça
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
8.615caràcters el 2013
12.356caràcters avui
13passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
Parlar d'instrumentació en la música medieval continua sent difícil per la poca documentació que ens trobem. Segons Edgar Hunt la flauta de bec no apareix a Europa fins al segle XIV. Per la seva banda Gustav Reese, gran estudiós de la música medieval, manifesta que durant els segles XII i XIII coneixien flautes de bec de 6 forats. En aquest sentit pot ser de gran interès observar els instruments musicals que apareixen esculpits en els pòrtics medievals de Galícia: En un dels més cèlebres, el "Pòrtic de la Glòria" de la Catedral de Santiago de Compostela no hi apareix cap mena d'instrument de vent. En els pòrtics medievals de Puerto Marín i de la Catedral d'Orense, López Calo hi vol veure dos vells tocant flautes dobles, però és certament difícil de determinar si es tracta realment de flautes o d'un altre tipus d'instrument de vent. Certament, la flauta de bec és un instrument de concepció suficientment senzilla com per pensar que ja existia des de molt abans del s. XIV.
La flauta de bec va ser popular a l'edat mitjana, però va declinar a meitats del segle XVIII a favor d'altres instruments de vent, com particularment la flauta travessera, tot i que també l'oboè i el clarinet. Durant el seu apogeu, el so de la flauta de bec s'associà tradicionalment amb les aus, els pastors, fets miraculosos, funerals, matrimonis i les escenes amoroses. Podem trobar moltes imatges de flautes de bec a la literatura i obres d'art associat amb tots ells. Henry Purcell, Johann Sebastian Bach, Georg Philipp Telemann i Antonio Vivaldi ens ha deixat nombroses obres per aquest instrument fent palesa la seva popularitat i alhora l'extraordinari nivell vistuos que havien aconseguit els intèrprets de l'època.
A partir del Renaixement la flauta de bec, com la resta dels instruments de l'època, es construeix i utilitza formant famílies que s'assemblen la distribució tonal de la veu humana, mitjançant conjunts (consorts, en anglès). Per aquest motiu existeixen Flautes dolces de menys de 15 centímetres de longitud, fins a models de més de 2 metres. Les més difoses i conegudes, però, són la flauta dolça soprano (instrument comú a les escoles en l'àmbit de la iniciació musical), i la flauta dolça contralt. Tots els membres de la família, particularment les més agudes, tenen una tessitura de dues octaves i mitja, i estan afinades principalment en do o fa:
La flauta de bec va ressorgir ja en el segle XX, en dos vessants destacades. La primera, de cara a la recuperació de la interpretació de la música històrica amb els instruments originals pels quals va ser escrita. La segona, per la seva idoneïtat pedagògica per a l'ensenyament de música a l'escola com per l'atractiu que representa per a molts intèrprets aficionats. Avui, malgrat que molta gent el veu com a un simple instrument per a nens, el cert és que hi ha molts grans intèrprets professionals que demostren àmpliament tota la capacitat de l'instrument recuperant així el prestigi que havia tingut en el seu moment.
La flauta dolça o flauta de bec és un instrument de vent d'origen molt antic, que tradicionalment sempre s'havia fet de fusta fins al segle XX en que es va veure la possibilitat d'utilitzar el plàstic per a la seva fabricació. El seu so es produeix quan el buf de l'intèrpret arriba a l'orifici on està ubicat el bisell o també anomenat trencavent, un mecanisme emprat per altres instruments de bisell com ara l' orgue o el flabiol. El seu so és extraordinàriament clar i dolç, en part degut a la manca d'harmònics superiors (Acústica musical) i al predomini d'harmònics imparells en el so.
Actualment toquem molt poc sobre la flauta de bec medieval. Per altra banda no cal dir que no tenia repertori propi. Aleshores encara eren llunyans els temps en què els compositors començarien a especificar la instrumentació concreta que volien per a les seves composicions. De totes formes tenim la certesa de què la flauta de bec va existir en temps medievals i és fàcil suposar que la seva utilització va ser freqüent sobretot en el context profà.
A Anglaterra l'instrument es coneix amb el nom Recorder, almenys des del segle XIV. Segons el Grove Dictionary l'ús més antic d'aquesta paraula està documentat a la casa del Comte de Derby (que després es convertiria en el rei Enric IV d'Anglaterra) el 1388: nomine fistula Ricordo.
Avui en dia, la flauta de bec o flauta dolça es coneix com a Flauto dolce a Itàlia, amb els seus equivalents en altres idiomes, com ara flauta doce, en portuguès i Flauta dulce o flauta de pico en castellà, Flûte à bec en francès, Blockflöte en alemany, Blokfluit en holandès, etc.
Fourth Flute o flauta contralt en sol, probablement emprada per Johann Sebastian Bach en el quart dels seus Concerts de Brandemburg
Sixth Flute o flauta soprano en re, com les utilitzades en els concerts de John Baston o William Babell.
Notes sobre el desenvolupament històric de la flauta de bec, article de Joan Vives Bellalta (català)
Bec Web amb recursos diversos per a la flauta de bec (català) pàgina personal de Joan Vives Bellalta
Altres membres menys habituals de la família són les anomenades