← Tornar a l'auditoria
Francesco Francia
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
5.796caràcters el 2013
2.631caràcters avui
9passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
Va barallar-se amb Manutius, el qual, sota la protecció de Venècia havia aconseguit el monopoli de l'ús de la itàlica i de la impressió de les obres gregues, i els dos homes van separar-se l'any 1502. L'any següent, Francesco va tallar un nou joc d'itàliques per a l'impressor Gherescom Girolamo Soncino a Fano, per a la seua edició de Petrarca, publicació destinada a fer la competència a una edició de 1501, de Manutius. En la dedicatòria a Cèsar Borja, l'impressor es lliura a una diatriba sobre l'originalitat de l'escriptura d'Aldus Pius Manutius i reivindica per a Griffo la invenció de la itàlica, associada fins llavors al nom de Manutius.
L'any 1501 Francia va crear, per a una edició de Virgili, els caràcters itàlics, dibuixats segons s'ha dit a imitació de l'escriptura de Petrarca (més versemblantment dibuixats a partir de la cal·ligrafia usada per la diplomàcia papal) i que, tot i conservar un caràcter cursiu, eren de més fàcil composició i presentaven l'avantatge que ocupaven menys espai que els caràcters romans i gòtics usant fins aleshores, el que va permetre a Manutius de reduir-ne la quantitat de paper i per tant els costos de producció. En aquesta edició de Virgili s'esmenta el nom de Francia com a creador dels caràcters tipogràfics.
Francesco va treballar des de l'any 1495 amb l'impressor Aldus Pius Manutius, editor dels filòsofs de l'Antiguitat, per a qui va crear caràcters grecs, amb línies agitades, que tot i ser de difícil lectura eren molt apreciats pels lletrats. Tot i que aquestes floritures complicaven seriosament la composició, Manutius va publicar aquell mateix any una edició d'Aristòtil en cinc toms emprant aquestes lletres.
L'any 1516, Francesco va tornar a Bolonya on va obrir la seua pròpia impremta. Però aquest mateix any, potser per instigació pel seu propi fill, va ser conduït davant dels tribunals i condemnat a mort, acusat de la mort del seu gendre, assassinat a colps amb una barra de ferro.
Els tipus de lletra de Francesco Griffo, en particular els seus tipus romans es diferencien encara més de l'escriptura cursiva cal·ligrafiada que les del seu mestre Nicolas Jenson. Els seus tipus itàlics i grecs, per altra banda, mostren un aspecte cursiu molt marcat.
L'any 1516, en obrir la seua pròpia impremta a Bolonya, va tallar un tercer joc de caràcters itàlics, encara més elegants que els dos precedents. La seua impremta va publicar un Canzoniere de Petrarca i un Asolani de Bembo.
Griffo va crear també el joc de caràcters destinat al De Aetna de Pietro Bembo, aparegut al febrer de 1496. Una evolució d'aquests mateixos caràcters va servir l'any 1499 per a la publicació del Somni de Polifil.
Les famílies tipogràfiques de caràcters Bembo, Griffo, Polifil, Aldina i, de manera més colateral Garamond, descendeixen dels jocs originals de Francesco Francia.
Els tipògrafs el coneixen també amb els noms de Francesco Griffo (de vegades Francesco Griffi), o més simplement com o Griffo o o Grifo.