← Tornar a l'auditoria
Història de l'art
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
7.093caràcters el 2013
21.921caràcters avui
24passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
La desfeta d'aquesta percepció té lloc amb la publicació, el 1901, a Viena, de l'obra d'Aloïs Riegl, Die spätrömische Kunstindustrie nach den Funden in Österreich-Ungarn (L'art romà tardà segons els descobriments a Àustria-Hongria); on es defensa que la creació artística que acompanya la caiguda de l'imperi romà, no ha de ser interpretada com a decadència sinó com a canvi de norma i naixement d'un nou paradigma. Coincideix la publicació d'aquesta obra teòrica amb la pràctica artística de la Sezession vienesa que s'allibera aleshores dels cànons de les Belles Arts, alguns anys més tard Kandinski i Kupka creen les primeres obres abstractes i Picasso i Braque el cubisme.
L'origen de la història de l'art com a disciplina data del segle XVI considerant-se Vite de' più eccellenti pittori, scultori e architettori (La vida dels millors pintors, escultors i arquitectes) coneguda com les "Vides" de Giorgio Vasari el text inaugural de l'estudi de l'art amb caràcter historiogràfic. El mètode que segueix l'erudit florentí és la biografia de l'artista. Aquesta metodologia serà la que s'imposi fins al segle XVIII. L'historiador del neoclassicisme alemany Johann Joachim Winckelmann serà qui buscarà al llarg del desenvolupament de les civilitzacions una evolució estilística.
La història de l'art és una disciplina acadèmica relativament nova. Mentre que l'anàlisi històric de, per exemple, la política, la literatura, i les ciències, es beneficia de la claredat i la mobilitat de la paraula escrita, una història de l'art veritable depèn de reproduccions fidels d'obres d'art com a fonament de la discussió i de l'estudi. Els avenços en tècniques de reproducció i impressió fotogràfiques després de la Segona Guerra Mundial van fer possible aquesta empresa. No obstant això, l'apreciació i l'estudi de les arts visuals ha estat una ocupació de l'home durant mil·lennis.
Però va ser la Grècia clàssica la que va oferir els elements formals que han estat la base de l'art occidental. La societat grega va donar com a resultat un art al servei de l'home i a escala humana, abandonant les dimensions colossals de l'art egipci. Bellesa i moviment i expressió constitueixen els pilars de la plàstica grega, als quals s'uneix l'afany d'idealització i el domini tècnic. De l'idealisme grec es va passar a l'acusat realisme romà. , reflex d'un poble pràctic i militar, que atorga sentit utilitari a les seves obres d'art.
La història de l'art que havia estat presonera del paradigma del Renaixement (fent «reviure» la plenitud de l'art antic i explicant quines són les condicions estètiques, així com polítiques i econòmiques, de la creació d'un art «clàssic») passa a reconèixer la pluralitat de les normes estilístiques simultànies i la multiplicació dels corrents artístics degut a l'esfondrament de l'esforç dogmàtic i normatiu i s'entesta a comprovar, catalogar, comparar i explicar les arts més que l'art.
Al Renaixement Vasari va establir la creença que l'art passa d'un estadi arcaic a un estadi clàssic per decaure després en una etapa de decadència. Aquesta concepció és recollida a les "Vides" i es vigent fins l'estètica de Hegel del segle XIX. En aquest interval s'observa la història de l'art com la història d'un progrés. L'art grec i el romà són presentats com a cicles d'aquest desenvolupament.
Si l'art prehistòric és essencialment naturalista i té una funció màgicoreligiosa, l'art egipci, per la seva banda, introdueix valors d'idealització i la representació de la bellesa en les obres. Idealització que serà substituïda en l'art mesopotàmic, babilònic i assiri per una certa majestuositat i sentit místic, responent sempre a una intencionalitat religiosa al servei del poder.
Pel que fa a l'art grec: el període arcaic correspon a l'art ciclàdic, minoic i micènic; el període clàssic a la plenitud de la creació àtica (el Partenó a Atenes contemporani de les escultures de Fídies del teatre d'Aristòfanes i dels filòsofs Plató, Sòcrates...) i segueix la decadència de la república atenesa i el concomitant art hel·lenístic fins a la invasió romana.
La Història de l'art és la branca de la historiografia que estudia les manifestacions artístiques que s'han donat al llarg de la història de la humanitat i la seva posterior classificació i interpretació. També es refereix a l'estudi acadèmic de les arts visuals, que tradicionalment han estat la pintura, l'escultura i l'arquitectura.
Com hereves de l'art clàssic i precedent de les formes preromàniques, es troben les manifestacions de l'art paleocristià i bizantí. Paral·lament a la formació de l'art romànic, des de l'orient mitjà sorgirà un nou art que s'estendrà pel nord d'Àfrica i arribarà a la Península Ibèrica: l'art islàmic.
Per a l'art romà: el període arcaic és el de l'art auster de la República ; l'art clàssic correspon a la plenitud de l'Imperi i l'art del Baix imperi (en particular l'art paleocristià) amb les seves formes simplificades serà percebut com una decadència sota l'amenaça de les invasions bàrbares.
Aquestes definicions són molt amplies i alguns aspectes de la disciplina se sobreposen amb la teoria de l'art i la crítica de l'art. El treball de crítics i teòrics sovint ha esdevingut el puntal pel qual la història de l'art ha canviat de direcció.
Per abordar l'estudi de l'art és necessari utilitzar una teoria de l'art. La definició de la història de l'art reflecteix una dicotomia intrínseca a l'art: art com la història en un context antropològic i art com a estudi de formes.
En la Baixa Edat Mitjana el simbolisme i expressionisme propis del romànic, seran substituïts pel gòtic, amb un naturalisme cada cop més accentuat, que l'acostarà a l'estil i al període que inauguren l'Edat Moderna, el Renaixement.
El contextualisme és l'aproximació a l'obra d'art com a fet històric, examinant-la en el context de l'època i el lloc. Defugint la valoració, es considera:
grau d'abstracció o figuració, considerant la seva versemblança. Una obra impressionista és figurativa però gens naturalista.
Per contra, l'aïllacionisme és l'aproximació a l'obra d'art com objecte tancat i autosuficient, es considera:
les obres dels seus mestres, col·legues i coetanis, especialment dins de la mateixa tradició.
la motivació i el criteri de l'artista, cal contemplar el conjunt de la seva obra.
Plantilla:Metacaixa d'avís[[Categoria:Articles per fusionar des Plantilla:Deod']]
l'objecte, les seves dimensions, la seva disposició: horitzontal o vertical.
les seves limitacions tècniques dins del marc històric o personal.
la temàtica, la iconografia i el simbolisme en el seu temps.
la composició: disposició dels elements que integren l'obra.