← Tornar a l'auditoria
Palau Güell
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
37.574caràcters el 2013
32.392caràcters avui
40passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
Entre 1971 i 1979, seguint un projecte de Jordi Querol i Piera, es va realitzar una nova intervenció sobre la façana, el terrat, la fusteria de l'ascensor i elements de forja i la reconstrucció de vitralls desapareguts, una tasca que va anar a càrrec de Joan Villaplana i Hernández. Al terrat es va intervenir en dotze de les vint xemeneies reintegrant el trencadís fet malbé. En aquesta intervenció es varen detectar greus problemes d'estructura i estabilitat en columnes i ràfecs que varen aconsellar la redacció, l'any 1982, d'un diagnòstic sobre l'estat estructural de l'edifici a càrrec dels arquitectes Carles Buxadé i Joan Margarit, què varen arribar a la conclusió que Gaudí havia supeditat alguns aspectes estructurals als formals, si bé un estudi posterior de José Luis González Moreno-Navarro va associar aquestes mancances a canvis en el solar i el projecte un cop iniciada l'obra. Per a solucionar els problemes detectats, la Diputació va iniciar una restauració en diferents fases dirigida per Antoni González i Pau Carbó que va restaurar, l'any 1992, les façanes dels pisos alts, el soterrani i la planta baixa, així com el terrat i la tribuna.
El segle XIX espanyol es va caracteritzar per una gran inestabilitat política social i econòmica. Els continus pronunciaments militars, destronaments, revolucions socials i guerres carlines havien generat tantes incertituds com idealismes efervescents. L'any 1888 i la seva Exposició varen suposar un punt i a part per a Barcelona i per a tota Catalunya. Amb la projecció internacional es va canviar l'accent per a posar-lo a les iniciatives econòmiques, el triomf del proteccionisme, la pau i la prosperitat. A Catalunya comença un període conegut com la Febre d'Or en el qual fermentarà un sentiment catalanista que es materialitzarà amb la crisi espanyola del 1898. Després de 1888 Catalunya començà a abandonar el provincianisme i a desenvolupar un catalanisme polític. És en aquest context de creixement econòmic ajudat pel proteccionisme i de catalanisme emergent entre les classes benestants on s'ubica la figura d'Eusebi Güell qui vol fer història i ser un element emblemàtic, tant com la seva pròpia residència on havia de reunir-se el millor de la Barcelona influent culturalment i políticament.
Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell (1846-1918) va ser un dels més importants industrials de la Catalunya del seu temps, a més de polític, científic i escriptor. Era fill de Joan Güell i Ferrer (1800-1872), un indià que havia fet una immensa fortuna a Cuba i que, a la seva tornada, va ser promotor de diverses iniciatives empresarials a Barcelona, com la fàbrica del Vapor Vell que va aconseguir l'exclusiva de la fabricació de pana a Espanya. Després d'estudiar Dret, Economia i Ciències Aplicades a Barcelona, França i Anglaterra. Va fundar, junt amb Ferran Alsina, la colònia Güell, una colònia obrera dedicada a la indústria tèxtil. Va intervenir en política i en amplis sectors culturals. El 1875 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona, el 1878 diputat provincial, i va exercir de senador del Regne. Molt compromès amb la cultura catalana, va ser president dels Jocs Florals de Barcelona (1900) i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, així com president del Centre Català.
El projecte definitiu és de data 10 de juny de 1886 i la sol·licitud a l'Ajuntament del permís d'obres va ser realitzada el 12 de juliol de 1886 per Eusebi Güell. L'arquitecte municipal, Antoni Rovira i Trias, va presentar un informe negatiu perquè el projecte no complia l'article 25 de les Ordenances Municipals, que estipulava que les tribunes de les façanes havien de ser de ferro i vidre, enfront de la de pedra picada presentada per Gaudí. Però aquest informe va ser desestimat per la Comissió de Foment (en data 24 de juliol), possiblement influïda pel mateix Güell, que tenia nombrosos contactes a l'Ajuntament. Finalment es va atorgar el permís el 27 de juliol, i el 12 d'agost Güell i Gaudí van signar l'assabentat. El 15 d'octubre es va sol·licitar permís per a la demolició del número 7 de Nou de la Rambla, que va ser atorgat el 23 d'octubre i ratificat per la Comissió de Foment el 6 de novembre. Finalment, el 12 de novembre es va lliurar el permís d'obres.
La família de Joan Güell tenia la seva residència a la Rambla núm. 35-37, molt a prop de la finca on es construiria el Palau Güell amb la que es tocava per la part posterior. Aquest edifici i la veïna casa Fradera, que ocupa tot el xamfrà de la Rambla i el carrer Nou de la Rambla, varen ser construïts als anys 1850 per Pere Casany i reformats en un llenguatge classicista l'any 1865, pel mateix arquitecte, a petició de Joan Güell. Aquests edificis són veïns del Teatre Principal i, amb aquestes reformes, revitalitzaven una zona freqüentada per la burgesia catalana de la segona meitat del segle XIX. Quan Eusebi Güell i Isabel López Bru es varen casar el 1871 i es varen instal·lar al palau del comte de Fonollar al carrer Portaferrissa num. 7, que havia estat reformat per Elies Rogent. El 1884 varen marxar a la finca paterna de la part baixa de la Rambla, mentre comença l'adquisició de terrenys d'on s'hauria de construir el Palau Güell.
Eusebi Güell va viure al palau fins a 1906, en què es va traslladar a la Casa Larrard, al Parc Güell, on va viure fins a la seva mort el 1918. El Palau Güell va passar per herència a la vídua de Güell, Isabel López Bru (filla del marquès de Comillas) i posteriorment a les seves filles Maria Lluïsa i Mercè Güell i López. Durant la guerra civil va servir com a comissaria. El 1944 la va voler comprar un milionari estatunidenc, per portar-la al seu país pedra a pedra, però finalment la va adquirir la Diputació de Barcelona, a canvi d'una pensió vitalícia per a Mercè Güell, que va posar a més com a condició que l'edifici no fos mai modificat i que es destinés a una finalitat cultural. El 1952 es va instal·lar al Palau Güell l'Associació d'Amics de Gaudí, fins al seu trasllat el 1968 a la Casa-Museu Gaudí del Parc Güell. Així mateix, el 1954 es va establir al palau el Museu del Teatre, fins al seu trasllat el 1996.
Gaudí va liderar un ampli equip de tècnics i artesans, com els arquitectes Francesc Berenguer i Camil Oliveras. Berenguer, que va ser col·laborador inseparable de Gaudí a moltes de les seves obres i va realitzar molts edificis a la Colònia Güell, va dibuixar més de vint solucions diferents per a la façana del Palau Güell. D'altra banda, Güell ja havia contractat Oliveras per a les reformes interiors de la seva residència al palau Fonollar i al Palau Güell també participarà en la seva vessant de decorador. En aquesta funció també va intervenir Francesc Vidal i Jevellí qui, a més, va dissenyar el mobiliari i part dels vitralls, que serien fabricats al Taller Pelegrí. Vidal tenia un dels més importants tallers de mobles eclèctics al qual Gaudí havia anat per adquirir els coneixements tècnics que li permeteren dissenyar els seus mobles.
Un cop adquirit el palau per part de la Diputació de Barcelona, es varen iniciar el 1945 unes obres de restauració dirigides per l'arquitecte Manuel Baldrich i Tibau. Això va permetre instal·lar l'Institut del Teatre i el seu museu. En aquestes obres es va reparar la fusteria, vidres i miralls. Es varen netejar i reconstruir els vitralls de la tribuna que dóna al carrer i es varen restaurar alguns elements de forja que s'havien rovellat. També es va renovar la instal·lació elèctrica i algunes làmpades es varen modernitzar.
Gaudí va destacar en la utilització de totes les arts aplicades per la decoració dels seus edificis i la recuperació per l'ornamentació de l'antic mosaic transformat per Gaudí en trencadís, convertit en una nova tècnica. Va exhibir un important intercanvi de valors estretament associats amb els corrents culturals i artístics de la seva època, representades en el Modernisme català. Es va anticipar i va influir en moltes de les formes i tècniques que influirien en el desenvolupament de la construcció moderna al segle XX.
L'industrial va conèixer Gaudí el 1878, després de quedar admirat amb la vitrina per a la Guanteria Comella que l'arquitecte exposava a l'Exposició Universal de París. Des de llavors va començar una llarga amistat i una fructífera relació professional, on l'industrial va ser el principal mecenes de l'arquitecte. Gràcies a això el seu cognom és conegut internacionalment, amb obres com la Cripta de la Colònia Güell, el Celler Güell, els Pavellons Güell o el Parc Güell, a més del palau.
L'evolució de l'obra d'Antoni Gaudí arranca dels principis del gòtic per transcendir i abandonar el neogòtic i crear una obra d'estil propi que resulta essencial per a l'arquitectura moderna i que és considerada el principal exponent del Modernisme català. A la seva obra juguen un paper central els components geomètrics i estructurals. La Sagrada Família, la Pedrera, el Parc Güell, la Colònia Güell i la casa Batlló representen figures claus de l'arquitectura modernista a Barcelona.
Des de la infantesa Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual l'atreien les formes, els colors i la geometria. Va treballar per encàrrecs de clients particulars per crear les seves mansions particulars com la Casa Vicens o el Palau Güell, però alguns dels seus clients, membres de la burgesia emergent en el canvi de segle, li varen encarregar edificis plurifamiliars, tres d'ells a Barcelona: la casa Calvet, la casa Batlló i la casa Milà.
Encara que els treballs en la decoració interior es van perllongar fins a 1890, l'edifici va ser inaugurat el 1888, data que figura a la façana, coincidint amb l'Exposició Universal celebrada al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Amb motiu d'aquest esdeveniment van visitar el Palau Güell personatges com la reina regent Maria Cristina d'Habsburg, el rei Humbert I d'Itàlia i el president d'Estats Units Grover Cleveland.
Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient (Índia, Pèrsia, Japó), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita. Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs angular, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.
El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1885 i 1900. El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 5 de Barcelona, al barri del Raval. Va ser encarregat per Eusebi Güell, un ric industrial barcelonès qui sentia una gran admiració per l'arquitecte a qui va fer de mecenes finançant algunes de les seves obres més conegudes.
Entre 2002 i 2011, la Diputació de Barcelona va portar a terme una restauració integral de l'edifici a partir d'un estudi sistemàtic de l'evolució del subsòl i els materials al llarg dels seus 125 anys d'existència. La restauració s'ha orientat a la recuperació dels valors formals i espais originals, així com el tractament del color i la llum que Gaudí havia dissenyat per l'edifici.
L'edifici es compon d'un total de set plantes entre soterrani per cavallerisses, planta baixa amb rebedor, porteria, cotxera i diverses àrees de serveis, entresòl per a l'àrea administrativa, planta noble per a l'àrea social, segon pis per a l'àrea privada (dormitoris, banys), tercer amb l'àrea de servei, la cuina i la bugaderia, i terrat.
A la teulada hi ha vint xemeneies, que lluny de ser tractades com elements molestos, Gaudí els hi conferí un caràcter decoratiu. Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà
Un cop iniciada la construcció del palau, Güell va seguir adquirint finques veïnes per tal de preservar l'entorn del nou edifici entremitgeres. Així, el 1887 comprà el número 3 del carrer Lancaster, el 1894 incorporà el número 9 de Nou de la Rambla i posteriorment les finques de Lancaster 5 i 7.
Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig
Més endavant, el 1895, es realitzen una sèrie de reformes en les quals ja no participa Gaudí, on s'incorporen noves xemeneies, i al dormitori d'Eusebi Güell s'instal·len uns elements decoratius en forja amb les inicials I i E (Isabel i Eusebi) on consta la data de 1895.
Al terrat Gaudí va desenvolupar un programa estètic amb les xemeneies distribuïdes al voltant de la gran agulla central que fa la funció de lluerna de l'espai central que, en forma d'atri cobert, travessa els pisos superiors arrancant des del sostre del saló principal.
Eusebi Güell va adquirir el 1883 l'edifici del número 3 del carrer Nou de la Rambla a Maria Toll i Serra per 196.000 pessetes i, el 1886, compra el número 5 a la família Boada Mas, una finca on havia estat el convent dels carmelitans abans de la desamortització.
L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant d'una xemeneia cònica què, com a nucli central, enllaça i ventila els pisos superiors.
El projecte de Güell era construir una nova residència connectada mitjançant un pati interior amb la finca familiar de la Rambla. El disseny del Palau Güell seguia la tradició de les grans cases senyorívoles catalanes, com les del carrer Montcada.
L'obra de Gaudí representa el geni de l'arquitecte, expressant particulars qualitats espacials i la plasticitat de les línies ondulants i l'harmonia dels colors i dels materials, tant a les estructures arquitectòniques com als elements esculpits.
La característica bàsica de l'edifici és la riquesa d'espais, amb uns recorreguts fluïts i una independència en la distribució de cada planta que produeixen una aparença d'un volum construït força gran per a la limitada superfície del solar.
El 2012 va finalitzar el procés de construcció d'un nou orgue, construït a Collbató per l'orguener Albert Blancafort, compost de 1386 tubs, amb 22 registres, dos teclats manuals de 56 notes i un altre de pedal de 30 notes.
L'any 1984, la UNESCO declara el Palau Güell Patrimoni de la Humanitat per la seva contribució i influències en les tècniques i les formes en la construcció moderna del segle XX i el seu remarcable caràcter constructiu.
La idea de l'industrial era que el nou edifici igualés o superés el Palau Moja, situat a la Rambla cantonada amb el carrer de Portaferrissa, que era propietat del seu cunyat, Claudi López, segon marquès de Comillas.
El senyor Güell estava tan orgullós del seu edifici que va encarregar a Joan Alsina i Arús la realització d'uns plànols per presentar a l'exposició dedicada a Gaudí al Grand Palais de París el 1910.
Per accedir des de la planta baixa hi ha una rampa de lleu inclinació per als cavalls i una escala helicoïdal per a persones que arranca de sota de l'escala principal a la planta baixa.
El 1992 la Diputació de Barcelona va adquirir a la família Güell part del mobiliari original. En concret, la taula i dotze cadires del saló menjador; alguns baguls i butaques.
El 25 de maig de 1945, el Palau Güell va ser cedit a la Diputació de Barcelona, que passarà a ser la seva propietària i titular fins a l'actualitat.
Antoni Gaudí i Cornet (1852 - 1926) va ser un arquitecte català reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seva disciplina.
L'any 1885 Eusebi Güell, primer comte de Güell, encarregà a Antoni Gaudí el projecte de l'edifici que havia de ser la seva residència particular.
Per últim la part inferior formada per les grans mènsules de ferro i fusta que la sustenten amb el mateix acabat ceràmic blau del cos central.
El seu treball obsessiu i la seva bogeria creativa absolutament incompresa al seu temps va ser vista per Le Corbusier:
El 1969 l'Estat espanyol el declara Monument historicoartístic per la seva singularitat.
El palau va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1984.