← Tornar a l'auditoria

Període iber a Catalunya

Versió de 2013 a viki.cat  ·  Versió actual a ca.wikipedia  ·  Historial

35.607caràcters el 2013
26.278caràcters avui
61passatges que ja no hi són

Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible, sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo en wikitext.

El seus pobles o fortaleses foren Ensérune, Pech Maho (Sigean), Bassanel (Olonzac), Mailhac, la Moulinasse (Salles-d'Aude), le Moulin (Peyriac-de-Mer), Cessero (Saint-Thibéry), la Monédière (Bessan) i Montlaurès; el seu domini era la vall de l'Atax (Aude), la vall de l'Heledus (o Ledus, el Lez) i la vall de l'Orobus (o Orbis, l'Orb), als moderns departaments de l'Aude i l'Hérault. Haurien comerciat amb els grecs i potser fenicis i son esmentat ja al inici del segle V aC per Hecateu de Milet a l'obra Periegesis (avui desapareguda però citada en alguns passatges per Esteve Bizantí), que els considerava lígurs; Heròdot assenyala mercenaris elísics a l'exèrcit cartaginès el 480 aC al setge d'Himera (Sicília); molt més tard, al segle IV, Aviè, agafant com a font a Hecateu, diu que la seva capital havia estat Naro (Narbona) on el riu Atax desaigua a la mar i al costat de les maresmes d'Helice més enllà de les quals hi havia Besara (Besiers) però que al seu temps les vall del Heledus o el Orobus estaven devastades i els pobles en ruïnes. Les maresmes d'Helice (modern estant de Capestang) podrien haver donat nom als elísics, el nom habitual dels quals és erroni, influït sens dubte pels elisis (Ἠλύσιος, la plana elísia, els camps Elisis) que entre els grecs designava una mena d'Eden promés als herois, situat als confins de l'oceà Atlàntic). Els elísics foren absotbits pels volques que es van instal·lar al seu territori al segle III aC.
Els laietans (laeatani, λαιαιτανοί) foren un poble iber que habitava la part de costa al sud del riu Llobregat fins a la Tordera. La Laietània comprenia aproximadament les actuals comarques del Maresme, Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Vallès Occidental. Les ciutats principals de la Laietània foren: Baetulo (Baitolo, actual Badalona, a la vora del riu Baetulo, avui Besòs); Ilturo, predecessora d'Iluro (Mataró); Lauro (Llerona); Egara (Egosa, Terrassa) i Blanda (Blanes, prop del riu Larnum, avui la Tordera). Barkéno fou fundada vers el segle VI aC al vessant sud de la muntanya de Montjuïc com a port a la desembocadura del Llobregat, tot i que després potser fou refundada pels cartaginesos. Anteriorment va existir una ciutat a Montjuïc, que probablement es deia Laie o Laiez, la qual donà el nom als laietans. Van tenir altres assentaments per tot el seu territori com el poblat ibèric del Puig Castellar a Santa Coloma de Gramenet o el poblat ibèric del Far.
A jutjar per les traces evidents en la toponímia andorrana es creu que devien parlar una llengua bascoide,. Com altres pobles pirinencs (airenosis i bergistans) que també coneixem per la mateixa cita de Polibi, eren una societat plenament neolítica però poc influïda tant per la cultura dels camps d'urnes com per la cultura ibèrica. Malgrat això al jaciment de l'Oral, a la parròquia d'Encamp (Andorra), s'hi van trobar restes ibèriques. Les fonts descriuen els andosins com un grup organitzat al voltant d'una vila a les valls d'Andorra, amb un espai rural i que probablement era un subgrup dels ceretans de la part alta de la vall del Segre. Durant els temps de l'imperi romà se sap que els andosins establiren relacions comercials a través de la via romana Strata Ceretana de l'Alt Urgell i la Cerdanya. De fet al jaciment medieval de Sant Vicenç d'Enclar també s'hi han trobat monedes i eines romanes.
Plini el Vell i Claudi Ptolemeu fan referència als ilercavons. El primer els situa des del riu Udiva (possiblement el riu Millars) fins passat l'Ebre. Ptolomeu anomena el cap i el port Tenebri (possiblement Orpesa), la desembocadura de l'Ebre i les ciutats de Cartago Vetus, Biscargis, Theana, Adeba, Tiarulia i Sigarra. Si acceptéssim que Cartago Vetus es Cantavella —com, de vegades, s'ha anat sostenint, amb fonaments escassos—, els ilercavons comptarien amb una dilatada superfície en la zona muntanyenca de l'interior. Se suposa que el límit entre els ilercavons i els ilergets és la serra de la Llena, i que el Coll de Balaguer els separa dels cossetans. En general, es pot dir que vivien al sud de Catalunya i nord del País Valencià (la plana, a Castelló) fins a la serra d'Almenara. El riu Ebre era el centre dels seus territoris i una via bàsica de comunicació i comerç.
La seva figura més notable va ser el rei Indíbil (ca 258 aC -205 aC) que com a aliat de Cartago, va sostenir diversos enfrontaments amb els romans durant les Guerres Púniques. La ubicació estratègica del territori dels ilergets va afavorir les seves aliances amb Roma o Cartago (gairebé sempre amb aquesta última), encara que s'afirma en l'actualitat de manera unànime que l'autèntic interès dels ilergets i els seus cabdills era afavorir els seus propis interessos, defensar el seu poble i estendre's més enllà de les seves fronteres conquerint els pobles veïns al marge de les dues grans potències de la Mediterrània occidental del moment.
Estaven dividits en quatre tribus i les seves ciutats principals eren Indika (no localitzada però propera a Empúries), Emporiae (una colònia grega envoltada per una muralla i amb una muralla interior que separava les zones grega i indiqueta), Rhode, Juncaria, Cinniana (Cervià) i Deciana (Llançà). Al cap de Creus hi havia un temple dedicat a Venus amb un petit port anomenat Portus Veneris (Portvendres). Les seves terres eren regades pel Clodianus (Fluvià), el Sambrocas (Muga) i el Tichis (Ter). El districte del golf d'Empúries fou conegut per Juncarius Campus.
Els andosins (potser del basc handia, "gran"; en grec Λνδοσίνους) eren un poble preromà que les fonts antigues identifiquen a la península ibèrica entre l'Ebre i els Pirineus sense més concreció, però que la historiografia ha localitzat tradicionalment a Andorra. L'únic autor que els esmenta és l'historiador grec Polibi (Històries III, 35, 1) en descriure els pobles als que es va enfrontar l'exèrcit cartaginès d'Anníbal en la seva travessia pels Pirineus. A banda dels andosins, Anníbal va derrotar també els ilergets, els bargusis i els airenosis.
La seva societat política estava fonamentada en l'existència d'un Rei (reietons a les cròniques romanes), molt jerarquitzada amb oligarquies que mantenien l'estructura social i un fort component militar. Se sosté la tesi que era una societat molt avançada a l'arribada dels romans i que eren bons comerciants. Algunes ciutats grans semblaven disposar d'una certa autonomia amb òrgans de govern a tall de cúries a partir del segle I aC, encara que bé podrien estar influïdes pel procés de romanització accentuada a partir del 195 aC.
Certs indicis proporcionats per les fonts escrites relatives a les accions menades pels bàrquides durant la segona meitat del segle III a la península Ibèrica, després de la derrota soferta en la primera contesa de Cartago contra Roma, assenyalen que, com a mínim als territoris meridionals ibèrics, s'havia desenvolupat una transformació de l'estructura del poder tendent a l'aparició de monarquies sovint hereditàries, un fenomen que sembla que també es va donar entre els ilergets de la Catalunya de Ponent.
Estaven ubicats a la zona la qual seria conegut posteriorment com la Tarraconense, des del Baix Urgell fins al riu Ebre, ocupant el que en l'actualitat són les províncies d'Osca i de Lleida, ocupant les riques conques del riu Segre, el Cinca i l'Alcanadre, encara que la inestabilitat de les fronteres a la zona ha portat a trobar senyals de la seva presència durant llargs períodes de temps a l'actual província de Saragossa i el nord de Castelló, on pressionaven els edetans.
L'activitat tèxtil està ben documentada tant per algunes representacions iconogràfiques de dones filant com la presència abundant de pesos de teler i fusaioles. Els ibers vestien roba de lli i llana. El teixit es realitzava dins les cases o a l’exterior al costat de l’entrada. El procés d’elaboració d’un teixit constava de diverses fases: cardatge de la llana, filatura i teixidura. La filatura es feia amb un fus de fusta en un extrem del qual es col.locava una fusaiola
Bergistans o Bargusins ocupaven la zona de l'alt Llobregat. Varen ser sotmesos per Anníbal Barca en la seva expedició cap a Itàlia. També són coneguts perquè es van revoltar contra Roma, però, van ser reprimits pel cònsol Marc Porci Cató Censorí. Livi anomena 7 castells d'aquest poble. Quan s'aixecà per segona vegada fóu sotmés a l'esclavatge. El castell principal, Castrum Bergium, podria correspondre a l'actual Berga.
Com altres pobles ibers feien els seus poblats a turons i envoltats de muralles; les cases eren rectangulars i fetes amb pedra. Vivien de la cacera, la pesca i l'agricultura i teixien llana i lli. La seva ceràmica era poc desenvolupada i treballaven reduïdament el bronze i el ferro. Emmagatzemaven en sitges. Els seus vins foren apreciats al seu temps. Un dels seus aliments basics fou un derivat lacti similar al iogurt.
Els airenosis o arenosins eren un poble que les fonts antigues identifiquen a la Península Ibèrica entre l'Ebre i els Pirineus. L'únic autor que els esmenta és Polibi (Histories III, 35) en descriure els pobles als que es va enfrontar l'exercit d'Anníbal en la seva travessia dels Pirineus. Juntament amb els airenosis, Anníbal va derrotar els ilergets, bargusis i andosins. Tradicionalment se'ls localitza a Vall d'Aran.
El territori on vivien els ausetans abastava la plana de Vic amb les muntanyes que l'envolten (és a dir, l'actual comarca d'Osona) i part de la comarca de la Selva, essent el massís de les Guilleries la frontera amb el poble dels indigetes. Hom ha mesurat l'Ausetània en uns 2.000 km2, i pel que fa al centre polític la historiografia bascula entre Ausa (que esdevindria després un nucli romà) i el Turó del Montgròs.
La seva economia estava basada en la ramaderia i el cultiu de gra. S'han trobat molins manuals giratoris. Va ser molt important el desenvolupament de la metal·lúrgia, l'orfebreria i la indústria tèxtil. La ceràmica tenia components fenicis i grecs, amb motius ornamentals geomètrics. Usen la moneda, de bronze i de plata, almenys des del segle III aC, la qual cosa va afavorir el comerç i la captació d'impostos.
Les cròniques romanes durant la conquesta d'Hispània qualifiquen els botins com a "d'utensilis bàrbars i d'esclaus miserables". Les fonts clàssiques romanes expliquen que la victòria de Gneu Corneli Escipió sobre Hannó l'any 218 aC va ser prop de Cissa, de la qual se'n desconeix la localització exacta, però es creu que devia ser a prop de Tarragona, on Escipió va fundar la seva base militar.
Els ausetans eren un poble iber del nord-est de la Península Ibèrica. Fou citat per Ruf Fest Aviè, Plini el vell i Titus Livi entre altres fonts antigues. El seu territori limitava a l'est amb els laietans i els indigets, i a l'oest amb els lacetans i els cerretans, i al nord amb els castel·lans. La seva capital podria haver estat Ausa, origen del topònim actual d'Osona.
La seva capital era Atanagrum, la ubicació exacta de la qual es desconeix. Una altra ciutat important era Ilerda, també denominada Iltirta o Iltirda, (l'actual Lleida), i que en determinats moments va ser també capital, arribant a considerar-se en alguns períodes com la ciutat més gran a la península al nord de Sagunt, una altra ciutat era Mendiculea.
Van ser ciutats lacetanes importants Iesso (Guissona) i Sigarra (localització incerta). També eren lacetanes segons Ptolemeu: Iespus (Igualada), Ceresus (Santa Coloma de Queralt), Anabis (Tàrrega), Bacasis (Manresa), Telobis (Martorell), Ascerris (Segarra), Udura (Cardona), Lissa (una vila propera a Manresa), Setelsis (Solsona) i Cinna.
El Camp de les Lloses (Tona): Necròpoli ibèrica a on s'inhumaven els morts (en comptes d'incinerar-los com era el costum majoritari dels ibers), a on posteriorment s'hi va construir un vicus romà de caràcter militar entre el 120 aC i el 80 aC molt vinculat a la via romana establerta per Mani Sergi. Disposa d'un centre d'interpretació.
Els ilergets eren un dels pobles que ocupaven part de la Península Ibèrica abans de l'arribada dels romans. El seu substrat ètnic estava constituït, molt probablement, per indígenes provinents de l'Edat del Bronze i algunes de les tribus indoeuropees que van ocupar la península en el primer mil·lenni aC, possiblement celtes i lígurs.
Els lacetans eren la tribu ibèrica que habitaven a la Catalunya central entre aproximadament el segle VIII aC fins a finals del segle I aC. Tenien per veïns els bergistans (al nord, Berga), els ausetans (a l'est, Osona), els ilergets (a l'oest, Lleida), i els laietans i cossetans (al sud, Barcelona i Tarragona)
Els sordons, o sardons, foren un poble de la Gàl·lia, que s'estenien des dels Pirineus cap el nord, bàsicament ocupant la comarca del Rosselló. Les fonts antigues l'identifiquen com a poble ibèric. Entre les seves ciutats destacaven Illiberis i Ruscino. Eren veïns del consorans (consorani) i dels indigets.
Els ceretans o cerretans foren un poble iber de la zona dels Pirineus, que ocuparen l'actual Cerdanya (de la qual en deriva el nom) i en general la vall del Segre. Foren mestres de adobar pernils. Tenien a l'est els ausetans i al sud els ilergets. La seva ciutat principal era Julia Libyca (Llívia).
Els cossetans o cessetans foren una tribu ibèrica que vivia al camp de Tarragona, des d'aproximadament el Coll de Balaguer fins al peu del Massís del Garraf. A la Conca de Barberà i el Penedès no se sap amb seguretat si hi havia nuclis habitats durant tot l'any. Els seus veïns eren:
Els indigets, indigetes o indiketes (llatí indigetes o indigetae) foren un poble iber de la província Tarraconense, a l'extrem nord-est, al golf de Roses i Rhoda i fins als Pirineus ocupant les comarques de l'Empordà, la Selva i potser el Gironès, on es trobaven amb els ausetans.
La ciutat més important era Cesse o Cissa, coneguda només perquè s'hi van encunyar monedes. Cesse s'assimilava a Tàrraco, però avui dia es creu que estava situada al sud del Tarragonès. Els romans van anomenar, en un primer moment, el territori com a Cossetània.
Els indigets van emetre moneda amb la legenda undikesken en escriptura ibèrica nord-oriental que en Ibèric s'interpreta com una referència al nom de l'ètnia a la que també fan referència les fonts gregues i llatines: (moneda) dels indigets o dels de Undika.
Els laietans van emetre moneda amb la llegenda laiesken en escriptura ibèrica nord-oriental que en Ibèric s'interpreta com una referència al nom de l'ètnia a la que també fan referència les fonts gregues i llatines: (moneda) dels laietans o dels de Laie.
Els elísics (frances élisyques, grec Ἐλισύκοι -ων, llatí elesyces) foren un petit poble iber de la regió de Narbona. Es creu que els elísics que vivien entre els indiketes i els celtes es van barrejar amb una població local d'origen potser lígur.
Després de la Revolta d'Indíbil i Mandoni, els ilergets van quedar molt afeblits i no van participar en la gran Revolta de 197 aC, en la que van romandre neutrals i els emissaris del seu rei Bilistage van demanar protecció als romans.
Els ilercavons foren una tribu ibèrica entre els segles VI i I aC. Abastava aproximadament el territori entre el Coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. La denominació Ilercavònia apareix en textos i documents grecs i romans.
El seu origen probable és el poble dels ilaraugats, esmentat per Hecateu de Milet al segle VI aC. Vers el segle III aC aquest poble s'havia dividit en dues branques, els ilercavons de la costa, i els ilergets de l'interior.
Jaciment arqueològic del barranc de les Fonts (Xerta). Protegit com a BCIL pel POUM de Xerta malgrat que als anys 60 un 80% del jaciment va quedar destruït per les obres de captació del canal Xerta-Sènia.
El jaciment arqueològic d'un assentament ilerget que més informació ha ofert sobre la història d'aquest poble, a més de les obres dels autors antics romans, és la de La Pedrera de Vallfogona de Balaguer.
L'Esquerda (Roda de Ter). Restes d'un poblat fortificat (alguns dels materials arquitectònics recuperats es troben al Museu Arqueològic de l'Esquerda). També hi ha restes medievals.
El 218 aC es van sotmetre a Roma. El 195 aC, el cònsol Marc Porci Cató va reprimir la rebel·lió dels ibers, i una batalla important es va lliurar en terres dels indigets.
Les excavacions arqueològiques mostren que els ausetans conservaven una forta identitat de la cultura anterior als camps d'urnes i que després s'iberitzaren lleugerament.
Segle II-I aC. Procés de romanització, pel qual la població ibera resta sotmesa i la cultura ibera decau progressivament fins ser engolida per la cultura llatina.
Els bargusis (llatí bargusii), o bergistans, foren un poble iber, emparentat amb els ilergets, que vivia a la vall del riu Saiarra. El seu nombre era reduït.
Castellet de Banyoles (Tivissa). Declarat Monument Històric el 1978 (BOE 15/12/1978) és sense cap dubte un dels nuclis ibèrics més importants de Catalunya.
Els principals jaciments són Ullastret (Baix Empordà), Punta del Castell (Palamós, Baix Empordà) i Puig Castellet (Lloret de Mar, la Selva).
Casol de Puigcastellet (Folgueroles). Restes d'un conjunt arquitectònic fortificat, que és un dels primers enlairaments importants.
Es creu que a l'actual emplaçament de Castellciutat hi hagué una capital dels ceretans augustans o potser dels ilergets surdaons.
Osicerda o Osikerda(a la riba dreta de l'Ebre, entre Tortosa i Saragossa), situació desconeguda, podria ubicar-se a Xerta.
Poblat de Sant Antoni (Calaceit, el Matarranya). Declarat Monument Històric l'any 1931 (Gazeta de Madrid 04/6/1931).
Ibera (prop de la desembocadura de l'Ebre, a la riba esquerra, possiblement Amposta o Sant Carles de la Ràpita).
El període iber de Catalunya s'encavalca per una banda amb la prehistòria i amb el període romà per l'altra.
Ballester, Xaverio (2001): "La adfinitas de las lenguas aquitana e ibérica", Palaeohispanica 1, pp. 21-33.
Sanmartí, Joan (2005): «La conformación del mundo ibérico septentrional», Palaeohispanica 5, pp. 333-358.
Existeix certa confusió entre lacetans i iacetans ja que algunes fonts antigues els van confondre.
I les necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara), del Mas de Mussols (l'Aldea) i de l'Oriola (Amposta).
Poblat de la Moleta del Remei (Alcanar). Declarat Monument Històric l'any 1979 (BOE 19/02/1979).
Puig de la Nau (Benicarló). Amb expedient incoat l'any 1992 de declaració de zona arqueològica.
Es coneixen els llogarrets de l'Antuix-Sot Gran (a Engordany) i el Roc de l'Oral (Encamp).
Cartalias (entre l'Ebre i Sagunt), situació desconeguda, podria correspondre als edetans.
Poblat iber del Puig de la Misericòrdia i torre de defensa de el Perengil (Vinaròs).
Turó del Montgrós (municipi actual del Brull). Oppidum, restes d'una fortificació.
Una altra característica era la seva ceràmica sense cap mena de decoració pintada.

Es mostren els 60 passatges més llargs de 61.

Contingut de la Viquipèdia sota CC BY-SA 4.0. Arxiu mantingut per Intergrid.