← Tornar a l'auditoria
Peralada
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
11.199caràcters el 2013
12.869caràcters avui
12passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
En la vida musical dels darrers segles, centrada en el conreu de la sardana, comença amb els músics formats a l'escola de música del castell de Peralada creada vers l'any 1875 per Antoni de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí i a la que Jaume Cervera i Marquès hi dedicà 33 anys de la seva vida. Es distingiren extraordinàriament els germans Serra, Miquel Serra i Bonal (1867-1922) fou director del cor local i compositor i Josep Serra i Bonal (1874-1930) fou, amb Miquel, fundador de la cobla La Principal de Peralada l'any 1890 i director seu fins el 1915, a més de notable compositor de sardanes encara molt populars; fill de Josep fou Joaquim Serra i Corominas (1907-1957), autor de més de 50 sardanes d'una gran qualitat i també de música simfònica i teòric de la cobla.
El terme de Peralada està ben comunicat. Antigament hi passava un camí medieval que travessava el Pirineus pel coll de Banyuls. Actualment hi ha la carretera comarcal de la Bisbal d'Empordà a Portbou i una altra carretera més al sudest de Figueres, a Vilajuïga, que enllaça amb l'anterior. Les altres carreteres locals uneixen Peralada amb Castelló d'Empúries, Mollet de Peralada, Sant Climent Sescebes i Espolla, i una altra amb Cabanes, i per Vilanova de la Muga hi passa una carretera que comença a Castelló d'Empúries que porta fins a Peralada i un altra fins a Vilatenim. Són nombrosos els camins de carro antics que uneixen la vila amb els veïnats.
Convent del Carme. Any 1293 amb claustre gòtic del Segle XIV. Alberga el Museu del Castell de Peralada on es pot visitar l'Esglesia gòtica, la Biblioteca amb 80.000 volums (200 incunables, 800 executòries de noblesa i més de 1.000 edicions diferents del Quixot en 33 idiomes diferents), la Col.lecció de ceramica i vidre (una de les més importants del món feta per un sol propietari),el Museu del Vi i la Cava del Gran Claustre. Accedint pel mateix museu es pot visitar el Parc històric del Castell, dissenyat per François Duvillers l'any 1877, per encàrrec dels Comtes de Peralada.
L'any 1285 l'exèrcit invasor de Felip l'Ardit va acampar davant les muralles de Peralada, que en aquella època era el quarter general del rei Pere II. Després d'una batalla a camp obert, quan el rei i el seu fill ja havien sortit de la vila, els almogàvers van calar foc a totes les cases. Però el que explica la primera versió que apareix a la crònica de Ramon Muntaner, no és el mateix que la que relata la de Bernat Desclot, ja que aquest diu que qui va calar foc a Peralada va ser el vescomte Dalmau per evitar que els enemics se n'aprofitessin.
A finals de segle XIX els germans Antoni de Rocabertí, comte de Savallà, i Tomàs de Rocabertí, comte de Peralada, van restaurar notablement el palau de Peralada fent esment de la restauració dels jardins del palau, ja que la vegetació d'aquella època és la que encara es conserva actualment. Els jardins i el castell són d'ús privat, però tot i no poder-hi accedir d'una forma senzilla no perden el seu encant i interès per les persones que visiten la vila perquè és un espai de gran bellesa.
Mentre, Peralada va patir una guerra rere una altra en estar situat tant aprop de les fronteres de França, que representaven les portes d'entrada d'aquell país cap a Espanya, la primera va ser la dels Segadors, la segona la Gran Guerra i posteriorment la guerra contra Napoleó. Aquest fet va afectar bastant a la localitat i la va afeblir, ja que després d'una guerra sempre hi ha un període de recuperació, i tot el que havia guanyat en el període anterior ho va perdre.
Antoni de Rocabertí va establir les escoles gratuïtes de primer ensenyament, d'arts i oficis. També va crear un cor i una escola de música de la qual en sortirien els músics que formaren part de La Principal de Peralada, important cobla dins la història de la sardana de Catalunya. Aquests fets van enriquir molt a la població de Peralada culturalment, perquè poques localitats d'aquestes dimensions de la comarca es trobaven en un estat tant desenvolupat i avançat.
La successora dels germans Rocabertí fou la seva germana Joana-Adelaida, que morí l'any 1899. Després el palau va estar uns anys sense habitar fins que fou comprat per Miquel Mateu i Pla l'any 1923, poderós industrial barceloní, que hi aplegà una notable col·lecció d'art (vidres, ceràmica, pintura, llibres, manuscrits) i patrocinà l'edició de llibres erudits Biblioteca de Peralada. Actualment pertany a la seva filla Carme Mateu Quintana.
La cobla fins al 1936, tenint un paper important en la revitalització de la sardana a Catalunya des del seu primer concert a Barcelona el 1894. Enric Morera sempre volgué que fos aquesta cobla qui estrenés les seves sardanes. L'any 1914, l'Orfeó Català féu un memorable viatge a París i a Londres emportant-se La Principal de Peralada perquè acompanyés els seus cants, amb Josep Serra com a director, obtenint un gran èxit.
Té un origen antic, amb un poblat ibèric datat el 500 aC. El pagus de Peralada va néixer en època dels romans. A l'edat mitjana el comtat de Peralada queda sota el domini del comtat d'Empúries. En els carrers hi ha edificis que mostren el passat medieval. A la plaça Major, amb reformes posteriors, encara hi ha la casa natal del cronista Ramon Muntaner (1265-1336).
El municipi comprèn, a més de la vila de Peralada, molts veïnats, alguns de molt antics. Els veïnats que formen part de Peralada són Sant Bernat i el Mas sepulcre, Les Olives (Peralada), l'Estanyol, Montmajor i la Garriga, Sant Joan Sescloses i Vallgornera.
Situada al nord de Figueres. L'envolten els cursos fluvials dels rius Llobregat d'Empordà i Orlina, que l'encerclen pel sudest i per l'est, on més tard conflueixen en el riu Muga.