← Tornar a l'auditoria
Santa Maria del Mar
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
11.238caràcters el 2013
15.622caràcters avui
20passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
Finestrals. Altres vitralls de l'època gòtica són, el qual representa la Mare de Déu amb el Nen i Sant Miquel del finestral de la capella de Sant Pere, de mitjan del segle XV, es conserva la part superior que correspon a la traceria i quatre dels catorze plafons que constituïen el finestral complet. L'altre vitrall és el del Judici Final, realitzat per Severí Desmasnes d'Avinyó el 1494, està format per quatre llancetes de sis plafons cadascuna, amb una traceria de quatre trilobats a la base amb querubins vermells i una rosassa remodelada que presenta l'escut de l'església. El Judici Final es representa de manera continuada en els quatre plafons amb una composició de diversos personatges amb colors bastant intensos de to aconseguint un gran contrast entre clars i obscurs.
Vist des de l'exterior l'edifici presenta un aspecte massís i robust, que no tradueix el que trobarem a l'interior. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Contínuament se subratlla l'horitzontalitat, marcant-la amb motllures, cornises i superfícies planes, com si es volgués evitar una excessiva sensació d'enlairament (malgrat ser un edifici en realitat força alt). Globalment l'edifici forma un bloc compacte, sense panys de paret a diferents profunditats (només les corresponents a les naus) típics del gòtic europeu. Això fa que la il·luminació sigui sempre molt plana, allunyada dels jocs de llum i ombra que es poden produir a altres esglésies.
Rosassa de la façana. Són d'estil gòtic francoflamenc amb un naturalisme molt realista propi de l'autor tolosà Antoni Llonye, realitzat l'any 1459, després de la restauració de la traceria de pedra per a substituir l'obra malmesa pel terratrèmol de 1428. La iconografia que representa és en l'espai central la coronació de la Mare de Déu, en el segon cercle es troben els símbols dels quatre evangelistes , en el tercer els apòstols i en la resta de les franges, sants, bisbes i figures d'àngels músics. El color blau destaca sobre els altres empleats, així com el vidre blanc, la grisalla és negra amb un traç molt dinàmic.
La construcció de l'església actual començà el 25 de maig de 1329, com diuen les làpides del portal de les Moreres i posant la primera pedra el rei Alfons el Benigne, el 2 de març Ramon Despuig i Berenguer de Montagut signaren el contracte de les obres. Un fet destacable, que encara perdura, és que s'establí que l'obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple. Sembla que en la construcció participà activament tota la població de la Ribera, entre la qual els descarregadors del moll, o bastaixos de Ribera.
La primera església que ocupà el solar on avui està Santa Maria del Mar era l'anomenada Santa Maria de les Arenes, documentada des de 998, i construïda sobre un temple paleocristià anterior. Aquest temple anterior s'hauria aixecat on la tradició ubica la troballa de les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona per part del bisbe Frodoí, el 887. Recents estudis de Jordina Sales han permès sustentar la hipòtesi de que la Barcelona romana disposava d'una arena o amfiteatre en aquest indret.
Santa Maria del Mar és una església gòtica de Barcelona, situada al barri de la Ribera i construïda entre 1329 i 1383. Els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut (el dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig. Pel que fa a la part exterior, és considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada, tot i que un dels campanars no s'acabà fins al segle XIX.
El terratrèmol de Catalunya de 1428 provocà l'esfondrament de la rosassa i una trentena de morts per la caiguda de les seves pedres. Aviat, però, es firmà un contracte amb els mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459 i un any després s'acabaren d'instal·lar els vidres.
Durant les obres de restauració de l'any 1922, que l’arquitecte Bonaventura Bassegoda duía a terme a les capelles laterals de l'església, aparegueren fragments dels vitralls amb escenes de l'Ascensió i del Lavatori que sembla realitzats entre 1341 y 1385 i es conserven al museu de l'església junt amb resta de fragments més tardans del segle XV.
A Santa Maria del Mar va ser soterrat Pere el Conestable de Portugal proclamat comte de Barcelona (Pere IV), rei d'Aragó (Pere V ) i de València (Pere III), durant la guerra contra Joan II d'Aragó. A una de les capelles del costat l'Epístola es conserva la làpida sepulcral de marbre blanc, amb la seva figura en relleu.
Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. En ella es conserva l'arqueta amb les restes de sant Cugat, provinent de la desapareguda església de Sant Cugat del Rec, i on havien arribat des del Monestir de Sant Cugat del Vallès després de la desamortització.
Declarada monument historicoartístic el 1931, cinc anys després amb el seu assalt i crema del 19 i 20 de juliol, es destrueix tota la decoració interior, que ja havia sofert danys durant el setge de 1714, igual que les voltes.
El 1005 apareix el nom de Santa Maria del Mar, quatre anys després apareix com a parròquia de la Vilanova de la Mar, barri extramurs en expansió, habitat per armadors, mercaders i descarregadors del port (els bastaixos).
Aquesta església fou la tercera de Barcelona que assolí el títol de basílica menor, precedida únicament per la Catedral de Barcelona i la Basílica de la Mercè. El títol basilical fou concedit l'any 1923 pel papa Pius XI.
El projecte de l'altar barroc i del presbiteri és de l'any 1771, obra de Deodat Casanovas amb l'escultura de Salvador Gurri. Entre el 1833 i el 1839 s'edifica la capella del Santíssim, de Francesc Vila.
La restauració comença l'any 1967 i s'hi construeix un nou presbiteri. Entre els 80 i els 90 la Generalitat de Catalunya restaura cobertes, vitralls i claus de volta, malmeses des del 1714.
Les dues torres que flanquegen la façana, la de ponent data del 1496 quan l'acabà Pere Oliva. La torre de llevant no es coronà fins el 1902, des de 1674 havia servit de torre del rellotge.
La construcció de l'església és l'assumpte principal de la coneguda novel·la d'Ildefonso Falcones, L'església del mar, amb més d'un milió d'exemplars venuts i traduïda a diverses llengües.
També hi ha referències al temple a l'obra de Carlos Ruiz Zafón, El joc de l'àngel i a la novel·la juvenil Thesaurus d'Àfrica Ragel.
M. Lluïsa Ramos (2005), Catedrals, monestirs i grans edificis religiosos, Barcelona, Geoestel. ISBN 84-96295-15-X
{{#coordinates:41 | 23 | 01 | N | 2 | 10 | 55 | E | type:landmark | primary|name=