← Tornar a l'auditoria
Víctor Balaguer i Cirera
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
7.839caràcters el 2013
10.914caràcters avui
14passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
Cal tenir present que en aquest camp no va fer descobertes documentals ni fou gaire crític en llur incipient recerca històrica, en la qual sovint hi afegia també les llegendes. De fet escrivia molt influenciat per les seves idees romàntiques i liberals, fet pel qual va ser molt durament criticat pels seus enemics i competidors menys prestigiosos que, d'aquesta manera, atacaven la popularitat d'un ferm progressista. De fet, aquesta manca de rigor era ben comuna entre els historiadors de l'època, influenciats per un romanticisme nacionalista que arreu buscava mitificar el propi passat. Conscient de les seves mancances com a investigador ascèptic, Víctor Balaguer sempre va admetre ser només un divulgador eficaç que sentia amor per la història local de la societat catalana, la qual presentava des d'una perspectiva liberal de manera molt intel·ligent.
En aquesta mateixa línia va fer un projecte de nomenclatura pels carrers de l'Eixample de Barcelona, amb noms dedicats als territoris de la Corona d'Aragó (carrer Aragó, València, Mallorca, Rosselló, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols...), a les institucions Catalanes (les Corts Catalanes, la Diputació, el Consell de Cent) o a personatges clau (Pau Claris, Roger de Llúria, Roger de Flor...) que va ser adoptat en bona mesura, però amb modificacions i canvis de localització que en van trencar la lògica urbana (per exemple, els carrers amb els noms dels territoris van acabar separats en dos blocs). Posteriorment, durant la dictadura, alguns d'aquests noms van ser desfigurats, i no van ser recuperats fins la democràcia. Alguns, però, perdent el seu sentit inicial, com el Carrer del Compromís de Casp, que es va quedar com a Carrer de Casp.
No en va, la seva prosa sobre la tradició constitucionalista de la Corona d'Aragó en general i Catalunya en particular seguia l'estela d'Antoni de Capmany i Avel·lí Pi i Arimon Tot i que és evident l'anacronisme de vincular les llibertats medievals i modernes de què gaudien els catalans amb les llibertats contemporànies del liberalisme, també és cert que la tesi que afirma el caràcter pactista de la nació catalana és un tret prou consolidat al llarg del curs històric del país. Amb aquesta premissa general Balaguer va treure nombroses interpretacions concretes que encara avui dia són vigents.
Molt actiu en el procés de la renaixença de la literatura catalana, fou dels qui va idear la restauració dels Jocs Florals, esdeveniment assolit el 1859 amb ell com a membre del primer consistori. També llavors va iniciar els seus primers textos historiogràfics. Entre el 1860 i el 1864 va publicar en 5 volums la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, que fou un èxit de vendes sense precedents i en la qual Balaguer hi reivindicava el model de la monarquia federal i la tradició del pactisme entre poble i rei.
Els seus primers textos estrictament historiogràfics els va fer el 1852, amb 28 anys, per participar en unes conferències que tractaven les "belleses" de la història catalana. La principal obra en aquest camp va ser la cèlebre Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, publicada entre 1860 i 1864. Molt després, l'èxit del llibre va fer necessària una segona edició el 1885 en una Història de Catalunya.
Amb només 14 anys Víctor ja va estrenar la seva primera obra el 1838: Pepín el Jorobado, que ja era un drama històric com molts dels que vindrien després; i el 1843 obtingué un bon èxit amb Enrique el Dadivoso. Després, enfrontat irremeiablement amb la seva mare, aquesta el va acabar desheretant, motiu pel qual es va posar a escriure més obres ja sense cap fre i també per guanyar-se la vida.
El 1867 tornà a Catalunya. A partir de llavors i durant tot el Sexenni revolucionari va implicar-se molt activament en la política espanyola. Durant el regnat d'Amadeu I d'Espanya fou nomenat ministre el 1871 (Ministre de Foment i d'Ultramar). Amb la Primera República Espanyola tornà a ocupar el mateix càrrec el 1886 durant el govern de Práxedes Mateo Sagasta.
El seu pare, metge de pensament molt liberal, va morir deixant-lo orfe quan encara era un infant. No obstant això Víctor Balaguer en va prendre la mateixa ideologia. En canvi la relació amb la seva mare fou sempre més difícil a causa, precisament, de llurs idees avançades i la seva vocació per a la literatura; fins al punt que el va arribar a desheretar.
Va estar uns anys exiliat a Provença entre el 1865 i el 1867 per haver participat en la conspiració del general Prim. Allí hi va conèixer Frederic Mistral el 1865 i va poder participar en el Felibritge, del qual en fou nomenat vicepresident. Fou membre de la delegació catalana que entregà la Copa Santa als escriptors occitans.
Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824 - Madrid, 14 de gener de 1901), autoanomenat Lo trobador de Montserrat, fou un polític liberal, escriptor romàntic, poeta i historiador català. Un dels principals impulsors del moviment de la renaixença catalana.
Fill d'un metge liberal que morí aviat deixant-lo orfe de ben petit, va quedar sol amb la seva mare. Enfrontat sovint amb ella a causa de les seves idees radicals i la dèria per escriure.
Víctor Balaguer a la Classic Encyclopedia, basada en l'edició de 1911 de la Encyclopaedia Britannica (anglès)
Víctor Balaguer i Cirera a Almirall: portal de cultura i pensament del segle XIX de l'Ateneu Barcelonès
Fou autor de peces de teatre romàntiques tant en castellà com en català: