Ubayd-Al·lah al-Mahdí (fatimita)

Abu-Muhàmmad Ubayd-Al·lah ibn al-Hussayn al-Mahdí, més conegut com Ubayd-Al·lah al-Mahdí o Al-Mahdí Ubayd-Al·lah (en àrab أبو محمد عبيد الله بن الحسين المهدي, Abū Muḥammad ʿUbayd Allāh ibn al-Ḥusayn al-Mahdī) (Askar Mukram 873 - 934), primer imam manifestat (zahir) i després califa fatimita, amb seu inicial a al-Qayrawan i després a Mahdia (909-934). La seva ascendència es dubtosa i es dubte de si era un alida per filiació amb Ismail, el setè imam amagat o era simplement el besnét del dai Maymun al-Kaddah.

El setè imam Ismail va establir les bases del moviment ismaïlita i el seu fill muhammad ibn Ismail va elaborar la doctrina i la predicació (dawa) de manera clandestina (satr) amb l'inestable concurs del dai Maymun al-Kaddah. La fase clandestina va durar de la meitat del segle VIII a quasi el final del segle IX fins que es va produir la "manifestació" (zuhur) de l'imam al-Mahdi. En aquest segle i mig de clandestinitat la successió en la línia d'Ismail no es segura i podria haver passat a la de Maymun.

Molts factors van ajudar al seu desenvolupament, sobretot els disturbis (la decadència abbàssida) i les diferències ètniques: nabateus, arameus, zandj, coptes, berbers i altres. Va entrar en una fase decisiva al moment que Ubayd Allah va ser proclamat imam el 898. El dai Abu Abd Allah havia aconseguit importants èxits en la seva predicació a la Petita Cabília entre els berbers Kutama. El trencament entre el moviment càrmata i el centre de la dawa ismaïlita que era a Salamiya a Pèrsia, es va produir justament llavors i el cap càrmata Zikrawayh ibn Mihrawayh va refusar de reconèixer l'autoritat de Ubayd Allah. Aquest, per evitar la pressió càrmata sobre Salamiya, la va abandonar i es va dirigir al Magreb (estiu del 902). Allí el dai Abd Allah, estava revoltat amb els berbers contra els aghlàbides, i Ubayd Allah es va instal·lar a Sigilmasa a l'espera del final de la lluita. El 909 Abd Allah, triomfant sobre els aghlàbides, li va anar a entregar el regne a Sigilmasa. Ubayd Allah va entrar a Rakkada, la capital, el 6 de gener del 910 quan tenia 36 o 37 anys i fou proclamat califa el dia 7 de gener de 910.

Immediatament va exercir plenament el poder deixant al marge al conqueridor Abd Allah, al seu germà Abu l-Abbas i a alguns caps kutames, que molestos no van tardar a conspirar. Però Ubayd Allah va rebre el suport dels àrabs que havien servit als aghlàbides i es va desfer del dai Abd Allah al que va fer executar al mateix temps que al seu germà i als caps kutames. Un intent de revolta a al-Kasr al-Kadim, uns disturbis a Kairuan, una rebel·lió a Trípoli, una revolat del clan Mawatnat al país Kutama i un aixecament a Sicília foren sufocats per separat, un a un, amb energia. Les tribus kharigites (sobretot els zenetes) hostils foren contingudes. Va fer edificar una nova capital, Mahdia (al-Mahdiyya), un bastió que li havia de servir de protecció. Tenia tres poders oposats: a l'est els abbàssides que dominaven Egipte, a l'oest els omeies que dominaven l'Àndalus (i a vegades el Maghrib al-Aksa), i al nord els bizantins, sota sobirania dels quals estava l'illa de Sicília i la Calàbria. Com a califa fatimita tenia obligació de enderrocar als dos primers, considerats usurpadors.

El seu primer pla fou envair l'Àndalus on la revolta d'Ibn Hafsun posava en dificultats a l'emir Abd-Al·lah ibn Muhàmmad (888–912) i el seu successor Abd-ar-Rahman III (912–961, califa després del 929). Ibn Hafsun el va reconèixer com a sobirà i Ubayd Allah va enviar tropes al Magreb i va sotmetre als idríssides de Tlemcen i de Fes el 911. Però mantenir el control més enllà de Tahart es va revelar difícil davant les turbulentes tribus zenetes berbers (vegeu Maghrawa i Banu Ifran)

El 914/915 va iniciar el seu primer intent de conquerir Egipte enviant al seu fill i hereu Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn al-Mahdí que va arribar amb èxit fins Alexandria però després fou rebutjat prop d'al-Fustat i sense poder enfrontar amb èxit l'exèrcit del general abbàssida Munis, es va haver de retirar. El 919-921 va enviar altre cop al seu fill a Egipte en una segona expedició, que va seguir el mateix guió fins Alexandria i va ocupar Fayyum però la derrota de la flota fatimita a Rosetta i els combats d'al-Fustat més aviat favorables a Munis, van imposar altre cop la retirada. Es diu que va preparar una tercera expedició que ja no es va fer fins al inici del regnat del seu successor, el seu fill esmentat, i que va tenir el mateix resultat (935), però es possible que fos obra directament del fill, ja califa, per revenjar els seus dos anterior fracassos.

En aquestos anys va combatre a Sicília i a Calàbria. El primer atac es va fer el 918 ocupant Reggio, retirant-se amb un gran bot i captius. El 922 es va fer la segona expedició que va sortir de Mahdia amb 20 galeres; la fortalesa de Santa Agatha fou conquerida pel general fatimita Masud ibn Ghalib al-Wasuli, i els seus habitants convertits en esclaus. El 924 es va fer la tercera expedició manada pel seu camarlenc Djafar ibn Ubayd conegut per Suluk, que va sortir de Palerm i va ocupar Bruzzane i Oria i es va retirar cap a Mahdia amb un gran botí. L'Imperi Bizantí va demanar una treva i va acceptar pagar un tribut per Calàbria però el pagament es va retardar i el 927 la lluita es va reprendre. Entre 927 i 930 es van fer algunes expedicions manades per un eslau, Sabir, afectant a Tàrent, Salern, Nàpols i Termoli. Finalment els bizantins van pagar el tribut acordat i la treva va durar fins a la mort del califa.

Ubayd-Al·lah al-Mahdí va morir a Mahdia el 3 de març del 934 i el va succeir el seu fill Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn al-Mahdí.

Bibliografia

• F. Dacharoui, Le Califat fatimide au Maghreb. Histoire politique et institutions, Tunis, 1981.

Precedit per: Abu-Abd-Al·lah aix-Xií (dai fundador)

califa fatimita 909 - 934

Succeït per: Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn al-Mahdí al-Qàïm bi-amr-Al·lah