Antonio Escohotado Espinosa
Antonio Escohotado Espinosa (Madrid, 1941) és un destacat assagista i professor espanyol els treballs del qual s'han dirigit principalment als camps del dret, la filosofia i la sociologia, i que ha obtingut certa notorietat pública a l'Estat Espanyol degut a les seves posicions sobre el tema de les drogues.
Biografia
Nascut a Madrid, va passar els primers deu anys de la seva vida a Rio de Janeiro (Brasil), on el seu pare era agregat de premsa de l'ambaixada espanyola. Després d'aquesta estada a l'estranger, va passar "del tròpic pagà al nacionalcatolicisme mesetari dels nostres anys cinquanta".[1] Ja a Madrid, va iniciar estudis de Dret i de Filosofia, acabant solament la carrera de Lleis i es va doctorar amb una tesi sobre Hegel, posteriorment editada amb el títol de «La consciència infeliç. Assaig sobre la filosofia hegeliana de la religió» per la Revista de Occidente. Aquest seria el seu segon llibre, després de Marcuse: utopia i raó (1969). El 1970 abandonà el seu lloc a l'Institut de Crèdit Oficial, on treballava, i passa a residir a Eivissa, on es dedica a l'estudi i la traducció fins el 1983, any en que ingressà a la presó de Conca per possessió de cocaïna, quelcom que ell sempre ha denunciat com a un parany induït per la policia. Continuà treballant a la presó, on començà a redactar la seva obra magna: Història general de les drogues (1989 - 1999). Després de la seva estada a la presó s'incorporà a la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) on treballa des de llavors, havent estat professor de Dret, de Filosofia, de Sociologia i en l'actualitat de Filosofia i metodologia de la ciència.
Trajectòria intel·lectual
A més de l'activitat docent, el treball d'Antonio Escohotado s'ha centrat principalment en la traducció, l'assaig i la investigació. Com a traductor, ha traduït al castellà Hobbes, Newton i Jefferson, i ha divulgat l'obra de Thomas Szasz i Ernst Jünger. Com a pensador i assagista, ha tocat una enorme varietat de camps. Com a filòsof, és especialista en Aristòtil, filosofia presocràtica i Filosofia de la ciència (Caos i ordre, 1999). Ha escrit també, entre moltes qüestions, sobre sociologia del poder polític (Majestats, crims i víctimes, 1987) i pensament econòmic (Seixanta setmanes al tròpic, 2003). La seva perspectiva és interdisciplinària, i combina una gran diversitat de sabers i interessos des d'una posició humanística. Políticament és un pensador singular en el panorama estatal, i no sempre ben comprès ja que no s'inscriu en el tradicional eix esquerra/dreta, sinó que se centra en la qüestió llibertat/autoritarisme. Es defineix com a liberal clàssic, hereu per tant de David Hume, Adam Smith, John Stuart Mill i Jefferson, rebutjant l'utopisme i l'autoritarisme des de posicions pragmàtiques i racionalistes. Ha col·laborat amb assiduïtat en publicacions periòdiques, fonamentalment a El País i El Mundo.
Referències
- ↑ «Autoexposición académica». [Consulta: 27 gener 2010]. (castellà)