Tomás Domínguez Arévalo

Tomás Domínguez Arévalo, més conegut pel seu títol nobiliari de comte de Rodezno (Madrid, 26 de setembre de 1882 - Villafranca, Navarra, 10 d'agost de 1952), fou un polític espanyol d'ideologia carlina tradicionalista i falangista. Era d'origen navarrès per part de la seva mare, la comtessa de Rodezno, esposa de Tomás Domínguez Romera.

Va estudiar la carrera de Dret a Madrid, on s'hi llicencià en 1904 i fou un important terratinent. Va iniciar la seva carrera política com a alcalde de Villafranca i posteriorment va ser diputat a Corts per Aoiz en 1916 i 1918. Senador en 1921 i 1923. Durant el període de la Segona República de 1931 a 1936 va ser diputat per Navarra. Encara que inicialment va donar suport a l'Estatut Basc finalment se'n va convertir en un aferrissat enemic, perquè considerava que havia de ser confessional. Va abandonar la comissió de Reforma Agrària i va fundar la Asociación de Terratenientes de Navarra, amb la intenció d'anul·lar les reclamacions dels jornalers.

Va ser monàrquic tradicionalista, arribant a presidir la Junta Suprema del partit. Enemic declarat de la República, va estar implicat en la intent de cop d'estat de José Sanjurjo en 1932. Posteriorment va negociar amb Emilio Mola la participació del tradicionalisme en el aixecament militar de juliol de 1936. Va estar present en les negociacions per a la unificació de Falange i el Tradicionalisme.

En 1938, en plena Guerra Civil va ser nomenat Ministre de Justícia, derogant la legislació republicana, per a posar les bases del nou règim dictatorial. Va modificar el Codi Penal, va reintegrar en els seus llocs als antics jutges, es van reconstruir els Registres de Propietat, va derogar les disposicions relatives al matrimoni civil i condició de la dona casada, va restaurar la Companyia de Jesús... Va cessar en el càrrec el setembre de 1939. En 1940 va ser designat Diputat foral per la merindad de Tudela, corresponent-li per majoria d'edat la vicepresidència de la Diputació, càrrec que va ocupar fins a 1948. El van nomenar Fill Predilecte de Navarra i després de la seva mort Francisco Franco el va nomenar Gran d'Espanya (1 d'octubre de 1952).

A més de la seva labor política, també va escriure sobre història. En 1909 va publicar la seva primera obra monogràfica: Los Teobaldos de Navarra. Ensayo de crítica histórica, a la qual haurien de seguir De tiempos lejanos, glosas históricas (navarras medievales), La princesa de Beira y los hijos de D. Carlos, Carlos VII, duque de Madrid, La propiedad privada en Navarra y un informe sobre la reforma tributaria, El Dr. Navarro D. Martín de Azpilcueta. Amb motiu de la seva recepció en la Reial Acadèmia de la Història en 1944 va llegir el discurs Austrias y Albrets ante la incorporación de Navarra a Castilla. Va ser el fundador i primer president de la Institució "Principe de Viana".

En el Segon Eixample de Pamplona, en l'actualitat encara es manté, amb gran polèmica, una plaça dedicada en la seva memòria amb la imponent presència del Monument als Caiguts en homenatge als morts en combat en l'anomenat bàndol nacional.

Referències

• Varis autors (1988). Gran Enciclopedia Larousse. Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-7370-9.
• Varis autors (2004). Navarra 1936. De la esperanza al terror. Tafalla: Altaffaylla. ISBN 84-930957-9-6