Figuera de moro
Plantilla:Taxocaixa planta La figuera de moro, figuera de pala al País Valencià o figuera de pic a Eivissa (Opuntia ficus-indica, del grec Opûs, Opûntos -una ciutat grega-, i del llatí ficus indica -figuera de l'Índia-) és una planta autòctona americana però ara estesa per altres àrees del planeta.
Morfologia
És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d'amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora ja que les fulles són molt menudes, d'uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d'altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.
Les flors són grogues, grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s'esdevé entre maig i juliol.
El fruit, anomenat figa de moro, és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura. La fructificació s'esdevé entre els mesos de juny i agost.
Localització
Plantada en talussos i marges assolellats, sovint per a fer tanques, a gairebé tot el litoral mediterrani. Ha esdevingut subspontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears.
Època de recol·lecció
A la darreria de l'estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita.
Ús gastronòmic
Les figues de moro, un cop pelades, es mengen fresques, però també se'n prepara xarop i arrop, formes en què s'eviten els pinyols.
Bibliografia
- Duran, Núria; Morguí, Mercè i Sallés, Mercè: Plantes silvestres comestibles. ECSA, Barcelona, juny del 2004. Col·lecció Pòrtic Natura, núm. 20. ISBN 84-7306-467-4, plana 84.
Enllaços externs
