Constantí Harmenòpulos
Constantí Harmenòpulos (Constantinus Harmenopulus) fou un funcionari i jurista bizantí, que fou nomofilax i jutge de Tessalònica.
Va escriure sobre el Prochiron suposadament escrit vers 1143 o pocs anys després, en temps de Manel I Comnè (1143-1180) i va escriure un tractat sobre heretgies entre elles la dels bogomilites als que descriu com una secta iniciada abans del seu temps (οὺ πρὸ πολλοῦ συν?στη τῆρ κα? ἡμᾶρ γξνξᾶρ) i realment aquesta heretgia es va originar en temps d'Aleix I Comnè (1081-1118), però sens dubte Constantí fou molt posterior. Filotei que fou patriarca de Constantinoble el 1362 es dirigeix a Harmenòpulos com un contemporani. Diverses opinions el situen en realitat a la meitat del segle XIV i pel que es coneix de la seva biografia correspon al segle XIV.
Va néixer a Constantinoble el 1320 i el seu pare era curopalat i la seva mare (Muzalona) era cosina de l'emperador Joan VI Cantacuzè (1347-1354). Va estudiar amb el monjo Filastri (Philatrius) i als 16 anys es va iniciar en literatura llatina amb Aspasi, un monjo de Calàbria amb el que va conèixer les lectures de Lleó després arquebisbe de Mitilene (potser Lleó Magentí, comentador d'Aristòtil).
Als 20 anys es va iniciar en la jurisprudència sota el mestre Simó Attaliata, suposat besnét de Miquel Attaliata autor del compendi de legislació. Va dominar aquesta camp i als 28 anys va obtenir suposadament el títol d' antecessor, donat pels emperadors als que havien estudiat i practicat lleis.
Als 30 anys fou nomenat jutge de la cort superior (judex dromi) i aviat cridat per ser membre del consell de l'emperador Joan VI Cantacuzè, consell en que va ocupar la plaça d'honor tot i la seva joventut. El 1354 destronat l'emperador va romandre en el càrrec sota Joan V Paleòleg (1341-1391). Al morir el seu pare el va succeir com a curopalat i va rebre també el títol de sebastos i aviat fou nomenat prefecte de Tessalònica i monofilax. Carregat d'honors i riqueses (la seva dona Briènnia fou una dama de gran fortuna) es va dedicar a l'estudi de la interpretació de la llei.
Cap als 40 anys va dirigir la seva atenció sobre les complexitats de la llei canònica i en aquest apartat va adquirir una gran reputació i va esdevenir el més famós canonista fins llavors.
Va morir a Constantinoble vers el 1380 i segons alguns relats la data exacta fou el 1 de març de 1383.
Les seves obres principals són:
- 1. Πρόχειρον Νόμων, seu Promptuarium Juris Civilis, seu Manuale Legum, dictum Hexabitbοs, basat en el vell Prochiron de Basileu Constantí i Lleó
- 2. Epitome Divinorum et Sacrorum Canonum, compilació basada en la segona part del Nomocanon de Foci
- 3. Περὶ αἱρέσεων, seu De Opinionibus Haereticorum qui singulis Temporibus exertiterunt.
- 4. Νόμος Γεωργικός, Nomos Georgikos, sive leges agrariae
- 5. Tomus contra Gregorium Palamam