Vés al contingut

Joc del papagai

De Viki.cat
(S'ha redirigit des de: Joc del papagall)
Arquers durant el joc del papagai a Avinyó al segle XVII
El joc del papagai a Anjou durant el Renaixement.
Arcabussers durant el joc del papagai a Rennes el 1532.

El joc del papagai, [1] conegut en algunes regions simplement com Tir a l'ocell, és una antiga competició de tir que consisteix a abatre, mitjançant un arc, una ballesta, o una arma de foc, una figura d'un ocell de fusta o cartró situat sobre un pal elevat, un pal, o fins i tot un edifici en forma de torre. L'ocell de fusta sol estar compost sovint per peces de fusta tornejades i pintades de forma artística. A l' Edat Mitjana, cada any tenia lloc, generalment a la primavera, aquest joc anomenat «Tir a l'ocell». [2]

Etimologia

Papagai és una antiga paraula occitana que designa un ocell relacionat amb el lloro. amb variants papegeai, papegail, papegault. Prové del grec bizantí παπαγάς, i aquest de l'àrab ببغاء, babaḡāʾ ("lloro". Es pot trobar al turc. papağan, a l'occità papagai ; al català papagai ; al castellà papagayo ; al portuguès papagaio ; a l'italià pappagallo ; al Cors pappagallu ; al romanès papagal ; a l'alemany Papagei ; al neerlandès : papegaai ; al flamenc : papegen / Paepegaey ; al danès : papegøje ; a l'anglès popinjay ; a l'escocès : papingo ; al rus : попугай, popougaï. [3]

Descripció

Una figura amb forma d'ocell es penjava a la part superior d'un pal, un pal llarg, la copa d'un arbre, una torre ad hoc, o fins i tot al cim de les torres dels castells o les muralles. El joc del papagai consistia a disparar, els participants, a l'ocell/objectiu amb un arc, una ballesta o un arcabús. Aquest joc era organitzat pels gremis d' arquers, ballesters i més tard arcabussers, amb una ordre de tir establerta: primer el rei de l'any anterior i després, per ordre d'antiguitat, el capità, els oficials, els cavallers i finalment els arquers, ballesters i arcabussers.

El guanyador del torneig, considerat un heroi, rebia el títol de "Rei o Emperador", rebia tots els honors i tenia dret a representar la confraria durant tot un any, Rebia la "Joia del rei", sovint una copa gravada amb el seu nom. També es beneficiava del “Droit de Papegaul” que consistia en exempcions, en certs impostos, especialment sobre el vi.

La modalitat de tir amb arc és popular a França, a Bèlgica ia Holanda (staande wip), per a arquers o ballesters i, més tard, arcabussers. Modernament a variant de tir amb rifle és una distracció popular a Dinamarca i també es coneix una variant escocesa. [4]

Història

Els orígens d'aquest joc medieval es troben entre les guàrdies protectores que tenien els habitants de les ciutats i pobles des del segle XIII. Es van formar milícies burgeses per protegir els habitants de les incursions de soldats de senyors rivals o bandes armades, i aquest exercici de tir constituïa un entrenament. [2]

Des del segle XV, es troba en ús en la majoria de províncies de França, Anjou, Auvernia, [5] Bresse, Bretanya, Delfinat, Franco Comtat, Gascunya, Lorena, Lió, Normandia, entre uns altres. Les ordenances ducals emeses el 1407 i 1471, així com les cartes patents del rei Carles IX de França de desembre de 1573 relatives als drets al "joc d'arcabús i ballesta", havien atorgat a qui abat el papegai l'exempció d'impostos. El joc del papagai també es practicava en altres països europeus, en particular a Alemanya, Anglaterra, els Països Baixos, Itàlia i Suïssa.

Durant el Renaixement, aquestes milícies, organitzades militarment en batallons i companyies, estaven dirigides per oficials. El poder real va trobar aquí tiradors hàbils, entrenats per als seus exèrcits i la defensa del territori, particularment a prop de les fronteres.

El papegault de Pontivy es descriu de la següent manera: [6]

« El *papegault* o *papegai* consisteix en un «ocell de fusta, pintat de verd com un lloro o de blanc com un colom». Aquest emblema serveix de blanc per als tiradors i permet —gràcies a les recompenses atorgades als millors entre ells— «instruir la joventut en els exercicis militars». No obstant, no n'hi ha prou d'arrencar-li al lloro una ala, una pota o una cuixa per guanyar; el premi només es concedeix a qui enderroca l'animal fins a l'últim fragment. El vencedor, a més de rebre la recompensa i els diversos privilegis promesos, passa a tenir el títol de «Rei del Papegault». »

El joc va desaparèixer durant el segle XVIII. Hi va haver diverses raons per a això, tals com la fi dels conflictes entre cavallers i les incursions de bandes armades, així com l'establiment de companyies de policia formades per homes d'armes anomenats gendarmes, sota l' Ancien Régime. Per acabar, durant la Revolució Francesa va arribar la fi dels privilegis atorgats al guanyador d'aquest joc d'habilitat. i es va deixar de jugar.

Durant segle XX, les associacions de tir han reviscut la pràctica d'aquest joc, concretament a Auvernia, Bretanya, Picardia, ia Bèlgica a la província de Lieja, etc.

Heràldica

En la terminologia heràldica el terme papagai fa referència al lloro dels escuts d'armes i blasons.

En la literatura

El joc del papagai a Brussel · les en 1652 per David Teniers el Jove.
El retorn del guanyador del joc del papagai per Pierre-Jean Mariette (segle XVIII)

El cavaller del papagai és un conte medieval anònim que data de finals del segle XIV o principis del segle XV. El cavaller amb el papagai és una novel·la romàntica artúrica tardana escrita en prosa i en francès antic. Relata les aventures del rei Arturo, representat com un cavaller errant amb un fidel company alat, el papagai, un tipus de lloro.

Le Papegault és un conte de Lucien Gillet publicat a Monde et Voyages (núm. 176 d'agost de 1938, pàg. 188-190)

Quand le printemps poussoit l'herbe nouvelle
Qui de couleurs se faisoit aussi belle
Qu'est la couleur d'un gaillard papegay
Bleu, per, gris, jaune, incarnat et vert-gay.

Gargantua també jugava amb la pilota gran, feia sexe, corria, saltava, disparava al papegai i encara trobava temps per provar sort amb la pilota o el palmell.

Tornejos

Bèlgica

  • Festival del Rei dels Ocells a Schaarbeek (Brussel·les)
  • Tir del rei a Genval (municipi de Rixensart )
  • La FRNAB-KNBBW, Federació Nacional Real d'Arquers de Bèlgica, va ser creada el 1908 i reuneix 220 societats de tir vertical, principalment a Flandes.
  • Festival del Rei dels Aus a Schaarbeek (Brussel·les)
  • Tir del rei a Genval (municipi de Rixensart )
  • La FRNAB-KNBBW, Federació Nacional Real d'Arquers de Bèlgica, va ser creada el 1908 i reuneix 220 societats de tir vertical, principalment a Flandes.
  • Descendents d'emigrants belgues ho van portar a Michigan, Estats Units [7] ia Ontario, Canadà. [8]

França

  • Festival del Rei dels Ocells a Lo Puèi de Velai ( Alt Loira ): de dimecres a diumenge a mitjans de setembre (milers de persones disfressades).
  • Festa dels ocells al Pays de Gex, sobretot a Gex i Saint-Genis-Pouilly.
  • El Festival Papogay a Rieux-Volvestre, (Alto Garona), té lloc el primer cap de setmana de maig de cada any. Hi ha des de 1585.
  • Festival Papegault a Mécrin (Mosa).
  • Festival Papegault a Charolles (Saona i Loira).
  • Camp de tir de Papegault a Steenvoorde (districte de Dunkerque).

Torres supervivents

Torres sobre les quals s'erigia un pal del qual es penjava un papagai. Aquestes torres han conservat aquest nom des de llavors.

Referències

  1. ↑ «Optimot. Consultes lingüístiques». Llengua catalana. [Consulta: 4 novembre 2026].
  2. ↑ 2,0 2,1 «The Mirror of Literature, Issue 334.». Project Gutenberg. [Consulta: 4 novembre 2026].
  3. ↑ «Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana». DeCat. [Consulta: 4 novembre 2026].
  4. ↑ «Biggar, 1978». Joan Biggar, Shooting the Papingo, originally published in The Scots Magazine, 1978. Arxivat de l'original el 2008-05-16.
  5. ↑ Henry Mosnier. La société du Papegay à Brioude. Tablettes historiques du Velay, 1872. 
  6. ↑ Floquet, Charles. Au cœur de l'Arcoat: la Bretagne intérieure: faits historiques, contes et coutumes du Porhoët et du Rohan (en francès). France-Empire, 1982. ISBN 978-2-7048-0034-6. 
  7. ↑ «History of Belgian Archery in Canada». Delhi Belgian Club, 14-09-2007. [Consulta: 4 novembre 2026].
  8. ↑ Magee, Joan. The Belgians in Ontario: A History. Dundurn Press Ltd., October 1987, p. 122–124. ISBN 1-55002-014-5. 

Bibliografia

Enllaços externs