Llucià Oslé i Sáenz de Medrano

Treball, Plaça de Catalunya (Barcelona) (1929).

Llucià Oslé i Sáenz de Medrano (Barcelona, 1880 - ídem, 1951) fou un escultor català. Treballà en coŀlaboració amb el seu germà Miquel.

S'inicià com a aprenent a la fundició Masriera i Campins, on ja treballava el seu germà Miquel, i on coincidiren amb Manolo Hugué. També foren deixebles de Josep Montserrat i Portella. S'emmarcaren dins d'un estil realista d'aire acadèmic. Ambdós foren catedràtics d'escultura a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.

Rebé nombroses distincions per la seva obra: a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896 obtingué menció honorífica; el 1907, rebé la primera medalla a Barcelona amb La Pobladora; el 1908, primera medalla a Madrid amb Presos. Entre la seva obra conjunta destaquen:

• Monument a l'Exposició, Saragossa (1909).
• Monument a Fortuny, Barcelona (1922).
• Monument a Verdaguer, Barcelona (1924).
• Mausoleu de les Heroïnes de Santa Bàrbara, Girona (1925).
• Font de la plaça d'Espanya, Barcelona (1929).
• Treball i Saviesa, Plaça de Catalunya, Barcelona (1929).
• Monument als afusellats a les fosses de Santa Helena de Montjuïc, Barcelona (1940).
• Escultura de la Mare de Déu a la cúpula de la Basílica de la Mercè, Barcelona (1945-1949).
• Placa de les noces d'or del Futbol Club Barcelona (1950).
• Capella del Santíssim, Canet de Mar (1950).