Manuel de Larramendi

Manuel de Larramendi o Manuel Garragorri Larramendi (Andoain, Guipúscoa, 25 de desembre de 1690 - Azpeitia Guipúscoa, 29 de gener de 1766) va ser un escriptor, filòleg, folklorista i historiador basc.

Per diferències amb el seu pare adoptà el cognom matern (Larramendi). Als 17 anys ingressà en la Companyia de Jesús i posteriorment ordenat sacerdot. Va ser nomenat confessor de la vídua de Carles II d'Espanya i exercí uns anys com a professor de gramàtica a Salamanca i Valladolid.

És considerat un dels personatges cabdals en el l'apologia i defensa de l'èuscar ( tot i que la seva obra es va publicar només en castellà) influí en els escriptors en basc com Joaquín de Lizarraga, Sebastián Mendiburu i Agustín Kardaberaz.

Va defensar el foralisme del País basc fins i tot propugnant-ne la independència ja que el veia en perill amb el que havia succeït després dels decrets de Nova Planta

Obra

De la antigüedad y universalidad del Bascuence en España (Salamanca, 1728)(Obra apologètica de la llengua basca).
El Imposible vencido. Arte de la lengua vascongada (1729) (primera gramàtica publicada de la llengua basca).
Diccionario Trilingüe del Castellano, Bascuence, Latin (1745) (intenta traduir tot el diccionari de la Real Academia de la Lengua) .
Discurso histórico sobre la antigua famosa Cantabria. Question decidida si las provincias de Bizcaya, Guipuzcoa y Alaba estuvieron comprehendidas en la Antigua Cantabria (1736).
Corografia de la muy noble y muy leal provincia de Guipuzcoa (1754).
Sobre los fueros de Guipuzcoa.