Procés de Bolonya

El procés de Bolonya és el nom amb el qual es coneix tot un conjunt de mesures que pretenen configurar el que s'anomena Espai Europeu d'Ensenyament Superior o EEES.

Història

Té com a precedent, l'any 1988, la signatura per part dels rectors d'universitats europees de la Carta Magna d'Universitats i deu anys després, el 1998, la Declaració de Sorbona en una reunió de ministres d'educació de quatre estats europeus (Alemanya, Itàlia, França i Regne Unit). Un any després, 29 ministres d'educació d’Europa signen la Declaració de Bolonya, que dóna nom al procés i en la qual s'estableixen els fonaments de l'EEES i es fixa el 2010 com a data de finalització del procés. En posteriors reunions, es perfilen més canvis i s'hi afegeixen més estats (Comunicat de Praga 2001, Comunicat de Berlín 2003, i Comunicat de Bergen 2005 ), encara que el ritme d'implantació és desigual entre els diferents signants.

Països signants

Els països que formen part del procés de Bolonya són: Albània - Alemanya - Andorra - Armènia - Àustria - Azerbaidjan - Bèlgica - Bòsnia i Hercegovina - Bulgària - Croàcia - Dinamarca - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estònia - Finlàndia - França - Geòrgia - Grècia - Hongria - Irlanda - Islàndia - Itàlia - Letònia - Lituània - Luxemburg - Malta - Moldàvia - Noruega - Països Baixos - Polònia - Portugal - Macedònia - República Txeca - Romania - Rússia - Sèrbia - Montenegro - Suècia - Suïssa - Turquia - Ucraïna - Regne Unit - el Vaticà - Xipre.

Canvis

El procés pretén crear un Espai Europeu d'Educació Superior en el qual les titulacions puguin ser reconegudes a qualsevol país i es millori la mobilitat dels estudiants. Per aconseguir-ho, es pren com a exemple el model anglosaxó, on les carreres s'estructuren en tres cicles: grau, màster i doctorat.^[1]

Alguns dels canvis més evidents són:

Sistema Europeu de Transferència de Crèdits (ECTS - European Credit Transfer System en anglès). Amb aquest sistema es pretén millorar la comparació i transferència dels cursos impartits arreu d'Europa. Per mesurar-ho s'emfatitza el temps d'estudi que ha de dedicar l'alumne més que no pas el nombre d'hores lectives.
Suplement Europeu al Títol. És un document que s'annexa al títol i que descriu els estudis cursats per fer possible una homologació i comparació a nivell europeu.
Sistema de titulacions de 2 cicles. Prenent com a model el sistema anglosaxó, les titulacions consisteixen en un primer cicle genèric de 3 o 4 anys que dóna lloc al títol de Grau (bachelor en anglès) i un segon cicle de 1 o 2 anys al de Màster. La diferenciació entre diplomatures i llicenciatures, per exemple, s'esvaneix. Tots els estats de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior han adoptat l'anomenat model "3+2" (bachelor de 3 anys, màster de 2 anys), excepte Xipre, Turquia, Eslovènia i Espanya, que són els únics quatre estats del continent on s'imparteixen graus de quatre anys.

Motivacions

Amb aquest seguit de mesures es pretén promocionar:

La mobilitat estudiantil i laboral arreu d'Europa, en consonància amb l'actual programa Erasmus.
La configuració d'un sistema europeu d'educació i de recerca més atractiu a nivell mundial.
Una millora de la incorporació dels estudiants al món del treball gràcies a un caràcter més modular de les titulacions.
El reconeixement automàtic dels títols arreu del continent.

Tot i això existeix un ventall de motivacions no estrictament acadèmiques que vinculen el procés d'implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior al desenvolupament de l'Acord General de Comerç de Serveis (ACGS), raó per la qual alguns l'han comparat amb l'Espai d'Educació Superior Llatinoamericà i del Carib.

Crítiques

Des dels seus començaments, el procés ha patit les crítiques d'un gran nombre de sectors estudiantils a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears (Països Catalans) i a la resta d'Europa en considerar que les reformes s'emmarquen en una progressiva política de privatització de l'ensenyament superior i precarització del món laboral. Es lamenta especialment que les propostes no garanteixen un finançament adequat ni dels estudiants ni de les universitats públiques, i porten a una conseqüent major dependència de certs sectors empresarials, que condicionarien per altra banda el panorama acadèmic.^[2] Els estudiants es queixen que aquest espai comporta també una "mercantilització" de les universitats, ja que expliquen que es promou, per exemple, que les empreses puguin finançar algunes titulacions segons el seu interès, que s'eliminin les carreres que no tenen sortides laborals concretes, que s'hagin de pagar màsters per tenir nivell de llicenciatura o que es doni preeminència a les beques-crèdit en comptes de les beques sense contrapartida.^[1]

El 22 de novembre de 2008, després de manifestar-se en contra del Pla Bolonya, els estudiants iniciaren una tancada indefinida^[3] al rectorat de la Universitat de Barcelona. L'anomenaren Tancada a la Central, i estigueren ocupant els espais del rectorat de l'Edifici Històric gairebé quatre mesos. El 18 de març de 2009, el rector Dídac Ramírez n'ordenà el desallotjament^[4] als mossos d'esquadra, que aquests executaren, segons els estudiants, de forma especialment violenta. Durant les manifestacions que tingueren lloc es realitzaren diverses detencions i més de dues-centes persones resultaren ferides per l'actuació de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra, que comportà la destitució del director general dels Mossos, Rafael Olmos, setmanes més tard.

Referències

Enllaços externs

Plantilla:Sister

[avui-1] 1,0 ^1,1 Plantilla:Format ref http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/56645/la/comissio/europea/qualifica/lamentable/la/violencia/barcelona/pel/pla/bolonya.html

[2] ttp://www.elsepc.org/documents/dossier_agcs_eduacio.pdf

[3] Els manifestants del Pla Bolonya ocupen el Rectorat de la UB després d'una càrrega policial (324.cat, 22-11-2008)

[4] Els Mossos desallotgen els estudiants de la UB que fa quatre mesos que hi estan tancats (AVUI.cat, 18-03-2009)

[1]

[2]

[3]

[4]