Elisabet de Portugal

santa Elisabet de Portugal, o
Elisabet d'Aragó
	Error creant la miniatura: Pintura de José Gil de Castro, 1820 (Santiago de Chile, Museo Colonial de San Francisco)
reina i vídua
Nom secular	Elisabet d'Aragó i de Sicília
Naixement	1271; Saragossa o Barcelona
Defunció	4 de juliol de 1336; Castell d'Estremoz (Portugal)
Enterrament	Monestir de Santa Clara-a-Nova (Coïmbra) (cos incorrupte traslladat des de Santa Clara-a-Velha en 1667)
Commemoració en	Església Catòlica Romana
Beatificació	1516 per Lleó X
Canonització	25 de maig de 1625, Roma per Urbà VIII
Festivitat	4 de juliol (8 de juliol fins a 1969)
Fets destacables	Filla de Pere el Gran d'Aragó; consort del rei Dionís I de Portugal
Orde	Tercer Orde de Sant Francesc, Clarisses (al final de la seva vida)
Iconografia	Com a reina, amb corona, o amb hàbit negre, com a vídua; portant roses a la falda del vestit; crucifix a la mà i corona als peus
Patronatge	Portugal, Tercer Orde de Sant Francesc, perfumistes

Elisabet o Isabel de Portugal o Elisabet d'Aragó i de Sicília (Saragossa o Barcelona,^[1] 1271 - Estremoz, Portugal 1336), princesa d'Aragó i reina consort de Portugal (1282–1325). Molt pietosa i religiosa al final de la seva vida, és venerada com a santa per l'Església catòlica.

Orígens familiars

Fou filla del comte-rei Pere II el Gran de la Corona d'Aragó i la seva esposa, Constança de Sicília. Per línia paterna era néta de Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria, i per línia materna de Manfred I de Sicília i Beatriu de Savoia.

Li varen posar el nom d'Elisabet en honor a la seva tresàvia Santa Elisabet d'Hongria. Fou germana dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó Alfons el Franc i Jaume II el Just, així com de Frederic II de Sicília.

Núpcies i descendents

Dona molt devota des de la seva infància, el 24 de juny de 1282 la varen casar a Barcelona amb el rei Dionís I de Portugal, el qual tenia molt poca moral, sent molt violent i infidel. Del seu matrimoni en nasqueren:

la infanta Constança de Portugal (1290-1313), casada el 1302 amb Ferran IV de Castella
l'infant Alfons IV de Portugal (1291-1357), rei de Portugal

Vida caritativa

Dedicà bona part del seu temps lliure a atendre malalts, vells i mendicaires, als quals confeccionava roba ella mateixa. Durant el seu regnat va manar construir hospitals, escoles gratuïtes i refugis per a orfes. Així mateix va ordenar la construcció d'un bon nombre de convents. Tot i la poca moral del rei Dionís I, aquest sentia tanta admiració per a la reina que li deixava portar la seva vida cristiana lliurement, fins al punt que la reina regularment distribuïa part de les monedes del Tresor Reial entre els més pobres.

En diverses ocasions va partir fins al camp de batalla per aturar les disputes entre el seu marit Dionís I i el seu fill Alfons. Així doncs, se situava enmig dels dos i resava perquè aturessin les seves disputes.

L'any 1325 Elisabet va enviudar del seu marit i fou llavors quan va renunciar a les seves riqueses i va entrar en el convent de l'Ordre de les Clarisses a Santarem. En un viatge fins a Santiago de Compostel·la va entregar al bisbe la corona reial per rebre l'hàbit de l'Ordre de les Clarisses.

Un cop retirada va haver de tornar a intervenir, aquest cop, entre el seu fill Alfons IV de Portugal i el seu nét Alfons XI de Castella. Així doncs va iniciar un viatge fins al camp de batalla a Castella per posar pau entre els dos familiars. Al seu retorn es trobà malament i fou duta fins al convent de Santarem, convent que ella mateixa havia fundat, on morí el 4 de juliol de l'any 1336.

Quadre del s. XVII
Estàtua de Georges Jansoone, s. XVIII (Mafra, església del palau)
Miracle de les roses de Valerio Castello, ca. 1650 (St. Petersburg, Hermitage)

Veneració

Va ser beatificada en 1516 i canonitzada el 1625 pel Papa Urbà VIII. La seva festa se celebra el 4 de juliol, dia de la seva mort.

Capella del Castell d'Estremoz, a la cambra on va morir la reina
Sepulcre antic de la reina, del Mestre Pero (1330), traslladat al s. XVII de Santa Clara-a-Velha a Santa Clara-a-Nova de Coïmbra
Retaule major de Santa Clara-a-Nova, de Coïmbra, amb l'urna on hi ha el cos de la santa