← Tornar a l'auditoria
Gonellisme
Versió de 2013 a viki.cat
·
Versió actual a ca.wikipedia
·
Historial
3.845caràcters el 2013
12.193caràcters avui
12passatges que ja no hi són
Text que hi era el 18 de juny de 2013 i que avui no es troba
a l'article. S'ha descartat el que només s'ha reescrit amb altres paraules: només hi surt
allò la major part de les frases del qual han desaparegut. Es compara el text llegible,
sense plantilles; les taules i les fitxes en queden fora, i per veure-ho tot pots mirar-lo
en wikitext.
El terme gonella començà a usar-se després de la polèmica que tingué lloc a les pàgines del Diario de Mallorca l'estiu de 1972. La discussió a través de les cartes al director començà per un article signat com a Pep Gonella (protagonista d'una cançó infantil mallorquina) on, sense posar en dubte la unitat de la llengua catalana acusava als escriptors mallorquins d'usar un català amb trets massa barcelonins. Un dels principals promotors d'aquesta catalanització, segons l'article, era Francesc de Borja Moll, que contestà la carta iniciant-se una discussió amb la participació d'altres persones durant més de tres mesos.
Els principals defensors d'aquest pensament són Jaume Martorell i la desapareguda associació Centro Cultural Mallorquín, la publicació "sa Fuya", l'Associació Cultural Mossèn Alcover, Miquel Garau Rosselló i Joan Vanrell Nadal representants de l'Acadèmi de sa Llengo Baléà, el partit polític Unió d'es Pobble Baléà, amplis sectors del Partit Popular i altres partits conservadors, l'entitat cultural Círculo Balear, el periodista Antoni Alemany Dezcallar, entre molts d'altres.
El gonellisme és com anomena el mallorquinisme al corrent que es proclama defensor de la identitat mallorquina que es considera amenaçada pel catalanisme. La principal característica del gonellisme és la discussió de la unitat de llengua catalana, posant en qüestió les solucions lingüístiques de la llengua estàndard en favor d'altres formes pròpies. A vegades el gonellisme va associat alhora amb un sentiment castellanista i unitarista.
Els seus principals arguments són la relativització del repoblament català després de la conquesta de Mallorca (1229), l'acceptació de la teoria del llemosí, l'exaltació del regne privatiu de Mallorca, la no acceptació de l'ortografia i gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans i la tesi de que la llengua de Balears prové de l'evolució del llatí en el període de dominació romana anterior a la conquesta (123 a.c. - 903 d.c.)
La seva reivindicació se centra en la priorització per part dels poders polítics i entitats culturals de les Illes Balears de la variant estàndard per sobre de les modalitats insulars. Aquesta actitud, diuen els gonelles, contradiu tant l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears com la Llei de Normalització Lingüística.
Els sectors més radicals de l'anomenat gonellisme són els que neguen la llengua catalana com a pròpia de les Illes Balears, defensant que el mallorquí, el menorquí i l'eivissenc són llengües per elles mateixes o bé formen totes elles la llengua balear.
El primer precedent és el balearisme impulsat pel polític liberal Lluís Alemany com a pensament contrari al catalanisme durant la Restauració. Fins i tot intentà sense èxit una mancomunitat balear (1916).
Un sector del gonellisme accepta la unitat lingüística del català entenent que les modalitats balears conformen el mateix sistema compartit a Catalunya i el País Valencià.
A partir de llavors s'ha anomenat gonelles als partidaris de la secessió lingüística o que posin en dubte la necessitat d'un català estàndard.
Els principals exponents d'aquest corrent són el periodista Lluís Cerdó Fernández i el partit polític Clau de Mallorca.
El seu pensament és semblant al blaverisme valencià però amb menys organització i suport social explícit.
El resultat fou la publicació del llibre La polèmica d'En Pep Gonella (1972) per part de Borja Moll.