Ètica a Nicòmac
L'Ètica a Nicòmac, sovint anomenada simplement l'Ètica (grec: Ta Ethika), és un tractat d'Aristòtil sobre la virtut i la moral que defineix l'ètica aristotèlica. Els deu llibres que comprèn estan basats en apunts de les seves lectures al Liceu, i van ser o bé editats pel seu fill Nicòmac o bé dedicats a ell.
L'Ètica se centra en la importància d'obrar virtuosament de forma habitual i la necessitat de desenvolupar una personalitat virtuosa. Aristòtil va emfatitzar la importància del context en el comportament ètic, i la capacitat d'un virtuós per reconèixer la millor opció a escollir. Aristòtil defensa que si una persona persegueix la felicitat (eudaimonia) ben entesa, la millor línia d'acció és una conducta virtuosa.
Antecedents i col·locació de l'obra
L'Ètica a Nicòmac és el primer tractat sistemàtic sobre l'ètica. Plató havia escrit el Protàgores, un diàleg sobre la virtut, i vàries de les seues altres obres contemplen la felicitat i l'ètica també, però cap sistemàticament. Altres filòsofs contemporanis a Aristòtil s'esmenten en la present obra, com per exemple Espeusip i Eudoxe, de qui Aristòtil pren la seua definició del bé.
Com Plató i Sòcrates, Aristòtil sosté que la virtut ens ajuda a cercar la felicitat i aqueixa és la base de l'ètica. A diferència de Plató i Sòcrates, Aristòtil ensenya que la virtut no ve directament de el coneixement, sinó que requereix l'hàbit, que la felicitat no és un estat sinó una activitat, i que el plaer no és la felicitat sinó una conseqüència de la virtut, i especialment que l'home té una fi en si que no és absorbit totalment per les fins de l'Estat. Ací està la clau de lectura de l'ètica d'Aristòtil: la finalitat de l'acte humà. Tot acte té una fi, que és la felicitat, però es pot cercar aquesta fi en diverses coses. Aristòtil mostra que la fi ha de ser específic de l'home, i açò és la contemplació, a la qual ajuda la virtut necessàriament, doncs la virtut cerca el mitjà que li dóna la recta raó de l'individu. La contemplació és l'acte més autosuficient i estable i per a la plena felicitat requereix també el plaer.[1] Un aspecte que entra en joc i que no es resol del tot directament en el capítol 7 del llibre X és la immortalitat, a la qual Aristòtil al·ludeix diverses vegades en altres parts també.[2]
El mètode d'Aristòtil també difereix del de Plató, doncs defineix clarament des de l'inici què vol fer, proposa arguments en contra, mostra algunes dificultats i després les resol. És important recordar que les obres d'Aristòtil no eren llibres destinats a la publicació sinó més aviat manuals o apunts destinats a l'ensenyament.
Dins de les obres d'Aristòtil, l' Ètica a Nicòmac és de les últimes. Com Plató, havia escrit en la seua joventut molts diàlegs i tots s'han perdut. Certament ve després dels tractats de lògica, doncs esmenta els Analítics en VI, 3. Així mateix, Sobre l'ànima mostra un pensament menys precís de l'ànima que la present obra, pel que es creu que havia estat elaborada amb anterioritat. La Política ve després, doncs X,9 la prepara directament, en base VIII-IX, que versen sobre l'amistat. Hi ha altra obra espúria sobre l'ètica, la Magna Moralia i una obra semblant però probablement prèvia, l' Ètica a Eudemi.
Sobre el títol de l'obra
Queda desfasada la consideració que fos el mateix Aristòtil qui donés nom a les seves obres. Note's que Aristòtil es refereix a la temàtica de la qual està tractant com Política i l'estudi de la mateixa, mai d'Ètica.
Pel que es refereix al nom a Nicòmac, durant molt temps ha estat interpretat com possessiu, indicant ja siga el destinatari, ja siga l'autor o l'editor. Avui dia aquestes hipòtesis estan completament descartades i pel que fa a Nicòmac és impensable ara per ara que Nicòmac siga el fill d'Aristòtil, si més no un supòsit destinatari o conegut al que dedicar l'obra. Actualment, l'aposta més destacada és la qual ens indica que tant el nom d'Ètica com els adjectius es van donar gràcies a un tercer, probablement Andrònic de Rodes o potser algú posterior, en tot cas és probable que no tingui més valor que el de meres etiquetes la finalitat de les quals no sembla que fos altra que distingir escrits pertanyents a èpoques i concepcions diferents.
Continguts
Aristòtil comença la seva obra definint l'essencial de l'ètica: el bé. Amb el seu habitual mètode inductiu, fa apilament de les opinions fins a llavors aquestes, que ho relacionen amb la felicitat, doncs tal cosa és "el que tots busquen". En un paral·lelisme amb les arts i els coneixements pràctics, Aristòtil dirà que el bé per a l'home, la felicitat, consisteix en l'exercici de la seva funció com home. Així, basant-se en les tres disposicions de l'ànima aristotèlica, establix que aquesta funció haurà d'estar relacionada amb l'ànima racional, mentre que és que caracteritza a l'home. Per a això introduirà el concepte de virtut, que serà identificat amb el costum del bon obrar. L'estagirita establix que les virtuts han d'ésser de dues classes: les virtuts dites ètiques, morals o de personalitat; especialment la justícia, que vénen de l'ànima desiderativa mentre que aquesta obeïx a la raó; i les virtuts denominades dianoètiques, intel·lectuals o racionals, que són les quals permeten arribar a la felicitat i vénen de l'ànima racional mateixa. Després mostra com el plaer té a veure també amb la felicitat, i pel mateix amb l'ètica. Com l'home és social, necessita amics per a arribar a la felicitat completa. Això li duu a una descripció final de la felicitat que serà amb la qual s'arribe a una activitat d'acord amb la virtut més excelsa.
Els llibres que integren l'Ètica a Nicòmac són: Ètica general:
- Llibre 1: L'estudi del bé
- Llibre 2: Virtut moral
- Llibre 3: Coratge i temperança
- Llibre 4: Altres virtuts
Ètica en la societat:
- Llibre 5: Justícia
- Llibre 6: Virtut intel·lectual
- Llibre 7: Maldat i plaer
- Llibres 8 i 9: Amistat
- Llibre 10: Plaer i política