Òpera còmica
 |
S'ha proposat fusionar aquesta pàgina amb «Opéra-comique». (vegeu la discussió, pendent de concretar). Data: abril de 2013 |
Òpera còmica (La genealogia del terme prové de la necessitat de distingir en els temps de l'òpera primitiva entre el caràcter exclusivament dramàtic que aquestes tenien i les d'un gènere més lleuger o menys elevat. Amb freqüència l'afer còmic no juga cap paper en el gènere anomenat òpera còmica.
A voltes en la música de l’òpera còmica entren els aires populars o de carrer, i llavors neix el vaudeville. Ambdós gèneres són netament francesos, i no es podran confondre amb l'òpera buffa italiana. Pel contrari, l´òpera còmica, concedint cada dia major amplitud a l'aparell escènic i envaint poc a poc les formules característiques de la gran òpera, no arribà a diferenciar-se d'aquesta més que en el caràcter menys pompós dels arguments i la lleugeresa de la música que, a voltes, no era tal més que en comparació amb el pretensiós de la música de l'òpera seriosa.
L’òpera còmica va néixer a França com a derivació dels vells espectacles de fira. Ponteau, successor de Francisque i Lalanze, fou el primer que tingué el privilegi del gènere fins que el seu teatre fou clausurat el 1742. Als espectacles primitius, mesclats de farses i danses, s'afegiren posteriorment retalls cantats d'òperes italianes, innovació que fou substituïda per la de fer cantar les tonades populars, amb el que Lesage, Louis Fuzelier i Orneval feren néixer el vaudeville.
El nou teatre tingué de sostenir grans lluites, i el 1718 s'assoleix tancar el que ostentava el títol d´Òpera Còmica, però tres anys més tard s'obria novament. D'aquest temps són les primeres òperes còmiques conegudes. Desboulmiers, en la seva Históire de la musique en France, cita les següents:
- Retour d'Arlequin à la foire, (1718),
- Quereille des théâtres,
- Funerailles de la foire, (1718),
- Le rappel de la foire à la vie, en reobrir-se el teatre el (1721).
Des del principi del segle XIX l’òpera còmica té en Gillier, Dauvergne, Duni, Philidor i més tard Monsigny i Grétry, els seus músics principals, considerant alguns escriptors en Gillier com el vertader creador del gènere. Després de Gétry continuà evolucionant el gènere amb Dalayrac, Méhul, Berton, Nicolò i Boieldieu. Continua Hérold ja en ple apogeu de l’òpera còmica, i de seguida amb Auber arriba a la seva major altura. Adam i Halévy comencen un període de decadència que continua amb Lili Boulanger, Gounod, Bazin, Massé, Deldere, Hignard, Deliux, Mathias, Semet, Thomas, Flotow. Clapisson, Grisar, etc. iniciant-se un renaixement de l'òpera romàntica francesa, del que Gounod en fou el porta estàndard. Després el gènere continuà fins els nostres dies en una situació artística molt secundaria.
Bibliografia
- Enciclopèdia Espasa Volum núm. 39, pàg. 1391 (ISBN 84-239-4539-1)