Abd-al-Amir (nom)
Abd-al-Amir és un nom masculí teòfor[1] àrab islàmic xiïta (en àrab عبد الأمير, ʿAbd al-Amīr) que literalment significa "Servidor del Príncep",[2] essent el Príncep una referència al títol d'Amir al-Muminín ("Príncep dels Creients") que, segons els xiïtes, pertany als autèntics imams, és a dir a Alí ibn Abi-Tàlib i els seus successors en la imama o direcció de la comunitat islàmica.[3] Si bé Abd-al-Amir és la transcripció normativa en català del nom en àrab clàssic,[4] també se'l pot trobar transcrit Abdul Amir, Abdul Ameer... normalment per influència de la pronunciació dialectal o seguint altres criteris de transliteració.[5] Com a teòfor, també el duen musulmans xiïtes no arabòfons que l'han adaptat a les característiques fòniques i gràfiques de la seva llengua.
Vegeu aquí personatges i llocs que duen aquest nom.
Notes
- ↑ Estrictament no es tracta d'un nom teòfor, ja que els imams als quals fa referència el nom no són divinitats, sinó éssers humans, però com que, segons els xiïtes, són éssers excepcionals —són, per exemple, infal·libles i impecables— es pot interpretar aquest nom com un nom teòfor, establint un paral·lelisme amb els nombrosos noms teòfors àrabs que inclouen la partícula Abd.
- ↑ Corriente, Federico. Diccionario árabe-español. Madrid: Instituto Hispano-Árabe de Cultura, 1977, p. [809] p.. ISBN 8460008428., s.v. "أمر", i Cortés, Julio. Diccionario de árabe culto moderno: Árabe-español. Madrid: Gredos, 1996, p. 1300 p. (Biblioteca Románica Hispánica). ISBN 8424917944., s.v. "أمر".
- ↑ A diferència dels sunnites, els xiïtes no consideren a Alí ibn Abi-Tàlib el quart califa de l'islam, sinó el primer primer successor legítim del profeta Muhàmmad, tot considerant als tres califes anteriors com a usurpadors; de la mateixa manera, prefereixen, enlloc del títol califal, els títols de príncep dels creients o d'imam per a designar als successors del Profeta.
- ↑ Vegeu aquí les normes de transcripció simplificada dels mots àrabs.
- ↑ Excepte en el cas de personalitats àrabs contemporànies que hagin usat personalment transcripcions específiques i singulars del seu nom, es recomana, sobretot per als personatges històrics , emprar sempre la forma catalana normativa.