Aiguader de Sevilla

Aiguader de Sevilla

Aiguader de Sevilla

Diego Velázquez, 1620

Oli sobre tela

106 × 82 cm

Apsley House, Londres

L''Aiguader de Sevilla és una obra de joventut de Diego Velázquez, que ja demostra algun dels fonaments de la seva pintura. Aquest quadre va pertànyer als reis espanyols fins que, el 1813, va ser regalat pel rey Ferran VII a Lord Wellington per reconeixement al seu ajut a la Guerra de la Independència. Actualment es conserva al palau londinenc d'Apsley House (Wellington Museum).

Característiques destacades

L'obra és una de les millors realitzades per Velázquez abans del seu trasllat a Madrid l'any 1623. Encara manté la tècnica del clarobscur, il·luminant una zona del quadre amb un focus de llum des de la part esquerra i enfosquint la resta del llenç. Destaca sobre manera la qualitat dels objectes representats al quadre, el tractament que Velázquez fa del vidre o de la ceràmica són magnífics, així com el detallisme hiperrealista que es pot observar a l'obra, per exemple a les gotes d'aigua que rellisquen pel càntir. Destaca així mateix la introducció de natures mortes dins dels seus quadres, com el que aquí veiem, natures mortes |a les quals donava una corporeïtat quasi escultòrica, plàstica, a l'igual d'unes qualitats que ens fan sentir que podem acariciar aquests objectes representats. Tot plegat pintant personatges populars.

Tema

El quadre pot representar una al·legoria de les tres edats de l'home; l'aiguader, un ancià, ofereix una copa amb aigua a un noi jove. Aquesta copa representa el coneixement. Mentrestant, al fons de l'escena, un xicot apareix bevent, com si estigués adquirint els coneixements.

Possiblement sigui l'obra mestra de l'etapa sevillana pel que es va realitzar entre els anys 1619-1622. Apareixen dues figures en primer pla, un aiguader i un nen, i al fons un home bevent en un gerro, per la qual cosa s'ha suggerit que podria representar les tres edats de l'home. Velázquez continua destacant pel seu vibrant realisme, com demostra a la taca d'aigua que apareix al càntir de primer pla; la copa de vidre, on es veu una figa per donar gust a l'aigua, o els cops del gerro de l'esquerra, realisme que també s'observa a les dues figures principals que es retallen sobre un fons neutre, interessant-se el pintor pels efectes de llum i ombra. El colorit que utilitza segueix una gamma fosca de colors terrosos, ocres i marrons. La influència de Caravaggio en aquest tipus d'obres es fa notar, possiblement per gravats i còpies que arribaven a Sevilla procedents d'Itàlia.

Bibliografia

• Giorgi, Rosa. Velázquez. Luces y sombras del siglo de Oro. Madrid, Electa España, 1999. ISBN 84-8156-217-3.