Al-Mudhàffar Sulayman

Al-Màlik al-Mudhàffar Sulayman ibn Taqí-d-Din ibn Xahanxah ibn Ayyub as-Sufí (àrab المظفر تقي الدين عمر, mort el 1191) fou un príncep aiubita fill d'al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Umar, emir del Iemen del 1214 al 1215 i d'Hamat del 1229 al 1244.

Poc després de la mort d'An-Nàssir Ayyub (24 de maig de 1214), la seva mare que estava a Habb, després d'incitar la mort del visir Badr-ad-Din, va anar cap a Taizz; suposadament alarmada per diversos atacs de les tribus àrabs, va convidar a assolir el poder com emir a un príncep aiubita, al-Muzaffar Sulayman que estava fent el pelegrinatge a la Meca, i que va acceptar. Es va presentar a Taizz i fou reconegut per les guarnicions kurdes del país. Però no fou un bon emir i es va dedicar principalment als plaers i la beguda i mentre l'imam Abd Allah es va apoderar de Sanaa, Dhimar i Kawkaban.

Al-Adil I va enviar al Iemen al seu net al-Masud Yusuf (al-Masud ibn al-Kamil); un enviat d'aquest es va presentar a Sulayman al que va oferir el govern de les terres altes a condició de reconèixer a Masud les planes. Pero un dels governadors aiubites, Badr al-Din Hasan al-Rasul, va convencer a Masud d'anar a Taizz i de forçar als soldats i servidors de Sulayman d'abandonar el servei d'aquest. Així ho va fer i abandonat per tots, Sulayman es va rendir. El 10 de juny de 1215 Masud va entrar a la fortalesa de Taizz.

Sulayman fou enviat a Egipte. El 1221 el tron d'Hamat fou usurpat pel seu germà al-Nàssir Kilidj Arslan ibn Taki al-Din pero finalment va poder ocupar el poder a Hamat el 1229/1230 i el va conservar fins a la seva mort el 1244/1245. El va succeir el seu fill al-Mansur Taki ad-Din Mahmud ibn al-Mudhàffar .

Font

• Ali ben al-Hasan al-Khazradji, The pearls-strings: a history of the Resuliyy dinasty of Yemen, traducció de Sir James W. Redhouse, Leyden i Londres, 1906