Alou de Cuixà
 |
L'article necessita algunes millores en la redacció de la introducció. (Col·laboreu-hi!) La primera frase hauria de ser una introducció breu i precisa que contextualitzi el tema de l'article. Normalment es pot resoldre responent a la pregunta: Què és? |
Alou de Cuixà es constituí el 879. Aquest alou no tenia unitat; era format per una sèrie de predis escampats pels termes de Cuixà, Codalet i Taurinyà, que Sant Protasi havia anat reunint; ara l'obra d'integració era feta per un terme extens, que comprenia la vall del Lliterà fins a les rases de Clarà per llevant, per ponent arribava fins el llit del Merder (avui Mèder), pel migdia al cim del Canigó i pel nord era limitat pel camí general que del Conflent menava al Rosselló.
La butlla delimita l'alou d'aquesta forma: «incipit a parte orientis a fronte per summitatem serre que pergit de Tovaria ad jovem de Clerano, et vadit ad ipso monte qui dicitur Laccarias, et sic vadit per ipsas Laccarias usque in monte Canigone; et a meridie afrontat in monte Canigonis et descendit per serra super Miliarias et pervenit ad crucem super Curtes, deinde at chero Clarinto, et pervenit per summitatem de serra usque in rivo Merdario; et ab occidente ipsa serra de chero Clarinto et pervenit in rivo Merdario et ducit usque in fluvium Tede; et a parte circi afrontat in starta publica que dicunt ad Duas sorores et pervenit per ipsa via publica usque in Litterano, deinde subtus Sancto Felicio et pervenit usque in alode Sancte Marie.»
El precepte del 958, més simplement, descriu el mateix termenal: «habet terminus, de uno latere ripam Merdarii, de alio in charro Clarinensi (ponent), de tertio montem Canigonem» (migdia), «de quarto montem Flamidium, de quinto ipsae turres Betses, de sexto montem Bovarium (llevant), de septimo usque ipsam stratam Franciscam et Petramfictam» (nord). Dintre d'aquest alou eren compresos els termes de Taurinyà, de Codalet i de Corts, amb les respectives parròquies dels dos primers: Sant Fructuós i Sant Feliu.
També dintre del seu terme devien estar probablement situades les possessions de “Kassaneto”, “Orgarese”, i “Fangano”, que pertanyien a Protasi, el qual va donar-les a Cuixà quan fou constituït el monestir el 879 (ap. 61). Igualment hi devien ser “illo Venario” (ap. 13), el camp “Lauri” (ap. 28) i la vila “Balacha” (ap. 17).
Encara com una mena d'adjunt a l'alou de Cuixà, però fora ja dels seus termes, es poden considerar les pertinences de Clarà i de Pomers. A Clarà hi tenia béns Cuixà des del 878 (ap. 53) i el 950 hi posseïa ja l'església de Sant Martí segons la butlla d'Agapit II (ap. 73), església que amb els seus béns i delmes es confirmada en els posteriors preceptes del 952 i el 958 (ap. 76) i 86), en la butlla de Joan XIII (ap. 94). A Pomers hi tenia béns Protasi, béns que cedí a Cuixà en constituir-se el nou monestir (ap. 61).
L'alou de Cuixà degué ésser arrodonit i fou de totes maneres termenat pel comte Sunifred: ho dona a entendre la butlla de Sergi IV, 1011 (Marca Hispànica, ap. 164), quan al final dels seus termes, descrits com en el precepte del 958, afegeix després d'anomenar Perafita: «deinde tenditur per ipsa comella ubi rupis magna est in qua, ob dinoscendum terminum ipsius alaudis, a bonae memoriae Seniofredo comite crux excisa est». És probable que fos el comte el qui hagués cedit en alou al monestir tota la part alta de la vall del Lliterà, sobre Turinyà, que segurament pertanyia al fisc, i que possiblement ja deuria ésser utilitzada pels monjos en temps anteriors a la pastura i boscatge.
Bibliografia
- Ramon d'Abadal i de Vinyals, Dels Visigots als Catalans de Editorial, Tom I, pàgs. 428 a 430. Edicions 62 (Barcelona).