Herba fetgera

Plantilla:Taxocaixa planta L'herba fetgera, viola de llop o viola de pastor (Anemone hepatica) és una planta perenne de la família de les ranunculàcies. Es troba en boscs generalment caducifolis, principalment a l'estatge montà, però també al subalpí i a la part més plujosa de la regió mediterrània. Al Pirineu català es troba des de la Val d'Aran i de la Baixa Ribagorça fins el Vallespir i l'Alt Empordà. La trobem també en zones d'Osona, del Bages i del baix Solsonès a l'Anoia. És present, a més, a la Serralada Prelitoral i a les zones que van des del Gironès fins el Montnegre i de Montserrat als Ports de Beseit. A nivell mundial es troba a l'hemisferi nord, tant a Europa com a l'Àsia o Amèrica del Nord. Aquesta planta també és coneguda com a viola borda, viola de galàpet o herba de la Trinitat.^[1]

Etimologia

Anemone del grec "mogut pel vent". "Hepatica" del llatí "hepaticus" ^[2], pres del grec "hepar" (fetge), degut a la similitud de les fulles amb aquest òrgan. En llatí medieval es coneixia com a herba Trinitas.

Classificació

La taxonomia del gènere Anemone encara és problemàtica, pero els darrers estudis filogenètics indiquen que el gènere Hepatica (abans reconegut en algunes classificacions) forma part del gènere Anemone.^[3]

Ecologia

És una planta comuna, que es troba a zones fresques i humides, muntanyoses, al sotabosc d'una gran varietat de boscos ombrívols. Floreix durant els mesos de març i abril. Es recol·lecta l'herba sense arrels i es deixa assecar a la ombra.

Morfologia

És una planta perenne d'uns 20cm d'alçada amb moltes arrels fibroses. El rizoma és curt. Les fulles, de color verd fosc, són radicals i d'uns 3cm de longitud, amb pecíols llargs que broten directament de l'arrel amb pèls; formades per 3 lòbuls enters i arrodonits, coriàcies i cordades per la base.

Les flors apareixen tant aviat com desapareix la neu a la primavera. Són hermafrodites, solitàries, amb simetria actinomorfa, de color blau (a vegades poden ser blanques o amb tons rosats) i amb 5 sèpals i 5 pètals lliures. Creixen erectes amb peduncles vellosos i és una de les flors més belles i delicades de les nostres muntanyes. L'androceu està format per nombrosos estams i el pistil es composa de diversos fruits agrupats sense pic, cadascun dels quals conté una sola llavor. El involucre està compost per 3 bractèoles que li donen un aspecte de calze; aquest consta de 2 o 3 cimes de sèpals petaloides. El fruit és un aqueni ovat i agut. El tipus de pol·linització és entomòfila.

Galeria d'imatges

Plantilla:Galeria

Farmacologia

Part utilitzada (droga)

Les fulles o la planta sencera (sense les arrels)

Composició química

Heteròsids flavònics: Derivats del quercetol i del kaempferol. Conté antocianidines, flavones, flovafens, polifenols, mucílags i tanins.

En estat fresc aquesta planta conté anemonol, una substància que irrita la pell. Quan aquesta s'asseca, l'anemonol es converteix en anemonina (d'acció tuberculostàtica, és a dir, que inhibeix el creixement dels bacils de la tuberculosi) i en àcids anemònic i isoanemònic que no són nocius. Conté també, un glucòsid anomenat hepatrilobina.

A la planta dessecada falten totes les substàncies tòxiques pròpies de les Ranunculàcies en estat fresc.

Acció farmacològica i usos medicinals

Aquesta planta conté un efecte demulcent, mucilaginós, vulnerari i astringent suau i es recomana en infusió per a casos de febre, afeccions hepàtiques lleus, tos, etc. S'utilitza també com espasmolític i colagog. Per via externa s'ha utilitzat en forma de decocció per a tractar els ulls inflamats per conjuntivitis.

Toxicitat

La planta no s'ha d'utilitzar en fresc. En quantitats elevades, s'ha descrit que la planta pot produir una irritació del parènquima renal i de les vies urinàries. Pot ocasionar, també, mal d'estómac i gastroenteritis al administrar-se per via oral.

Indicacions

La Comissió Europea no aconsella el seu subministrament al considerar que l'efectivitat terapèutica de la droga i de les seves preparacions no ha estat suficientment demostrada i pel fet que hi ha un cert risc d'aparició de símptomes tòxics degut a la presència de protoanemonina.

Observacions

La medicina acadèmica no utilitza aquesta espècie encara que posseeix certa eficàcia. També en homeopatia és estrany el seu ús.

Història

El seu nom característic també és degut a la presència d'unes taques característiques a las fulles que recorden el teixit hepàtic. A més, s'ha usat en medicina popular com a remei tradicional per a les malalties hepàtiques. John Gerard ^[4], un important herborista anglès famós pel seu jardí botànic, ja parlava de l'herba fetgera descrivint-la com una planta amb moltes fulles disseminades pel terra, amb tres cantons, d'un color verd greixós per la part superior i grisoses per sota. La classificava com a herba freda, seca i astringent, afirmant que era bona contra les debilitats del fetge que procedien d'una causa calenta, ja que refredava i reforçava amb gran valerositat.

Bibliografia

Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.

Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X.
Pahlow,Markus. El gran libro de las plantas medicinales. Ed. Leon Everest, 1979, 3a edició.