Antoni Brusi i Ferrer
| ||||||||||||||
Q36279  | ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Q231002 |  Catalunya | |||||||||||||
| Q107292093 | ||||||||||||||
| ||||||||||||||
| Q8436 | ||||||||||||||
| Pares | Antoni Brusi i Mirabent | |||||||||||||
Antoni Brusi i Ferrer (Barcelona, 4 d'abril de 1815 - 30 de desembre de 1878) fou un periodista català, propietari i director del Diari de Barcelona. Era fill d'Antoni Brusi i Mirabent, qui adquirí el diari el 1814. El 1834 viatjà per Europa i el 1851 va començar una campanya per demanar la demolició de les muralles de Barcelona. El 1854 fou nomenat secretari de la comissió de la província de Barcelona per a promoure la participació en l'Exposició Universal de París de 1855.
El 1865 cedí la direcció a Joan Mañé i Flaquer, qui ja era el principal redactor després de la revolució de 1854, i el 1875 el rei Alfons XII li va atorgar el títol de marquès de la Casa Brusi. El Diari de Barcelona era dit popularment el brusi en honor seu i del seu pare. Ambdós tenen dedicat un carrer a Barcelona, el carrer de Brusi. La personalitat d'en Brusi i Ferrer mereix un singular estudi, per anar unida a la fundació, desenvolupament i arrelament d'una de les institucions periodístiques més conegudes a Espanya i també a l'estranger. Fou Brusi i Ferrer el verdader organitzador a Espanya del periodisme seriós i aciençat arrelant en la capital de Catalunya el Diari de Barcelona, diari que havia aparegut l'octubre de 1792.
No es possible separar la personalitat de Brusi i Ferrer del diari que va estar model d'àmplia informació, raonat i seriós criteri i que va contar amb la col•laboració de totes les plomes més eminents d'Espanya. Brusi i Ferrer des de 1821a 1824 cursà llatí en les Escoles Pies de Barcelona, filosofia en el seminari conciliar de la mateixa capital, on va sostenir publiques conclusions de lògica, dedicant-se després a l'estudi de les ciències físiques i naturals, idiomes i música.
L'any 1834 emprengué un llarg viatge per França, Anglaterra, i Bèlgica, recorrent a més Suïssa, Àustria, Rússia i Suècia i Noruega, fixant la seva residència a París, on prosseguí els seus estudis en la Sorbona, en el Col•legi de França i en el de Medicina. En retornar a Catalunya el 1838 fou quan s'encarregà de la direcció del “Diario de Barcelona”, envers de la qual fundació i increments s'ha de fer notar que a últims del segle XVIII no existia a Espanya cap periòdic diari d'informació i que el fundat amb el nom de “Diari de Barcelona” el 1792 no tenia aquest caràcter.
Antics impressors
Des de l'any 1673 la casa Brusi posseïa impremta i llibreria a Barcelona i en el mateix lloc en què va estar situat durant tots els anys la seva redacció i administració. El primer número del Diario de Barcelona aparegué el dia 1 d'octubre de 1792, i només després de la Guerra de la Independència la família Brusi va córrer amb la redacció, impressió i administració del Diari. Des d'aquella data el Diario va venir sent el portantveu de l'opinió, laborant sense treva pels tres ideals de <<religió, monarquia i pàtria>> que va anant informant sempre la seva conducta periodística.
El pare del primer marquès de "Casa Brusi", Antoni Brusi i Mirabent (1780-1821), durant la guerra de la Independència, a principis del segle XIX, acompanyà sempre amb la seva impremta el quarter general de les tropes espanyoles a costa dels majors riscs i sacrificis i en mig dels atzars de la guerra, proporcionant a les autoritats superiors de Catalunya l'avantatja de comunicar les seves ordres amb la rapidesa i difusió que la tipografia proporciona.
Durant la captivitat de Barcelona, que gemia sota el domini de les tropes de l'invasor Napoleó Bonaparte, Brusi i Mirabent imprimí el Diario a Tarragona primer i a Ciutat de Palma després, brillant i atzarosa campanya periodística descrita admirablement per l'escriptor balear en Miquel dels Sants Oliver en una sèrie d'articles titulats El Diario de Barcelona en Mallorca, inserits en el mateix l'any 1904. Per aquests assenyalats serveis assolí Brusi i Mirabent el 1809 que el "Consell Suprem de Castella" expedís un auto en que se li concedia a aquest senyor privilegi per a la impressió del seu Diario,
| « | con motivo de ser francés el editor del unico periódico de Barcelona y se le conceda la impresión de dicho “Diario” para cuando las armas españolas hayan recobrado Barcelona | » |
S'ha d'advertir el que era en aquell temps un diari. No solia contenir més de quatre pàgines, i després del santoral, els anuncis oficials o bans de les autoritats, la resta quedava destinada a enumerar les entrades i sortides de vaixells, les hores de sortida dels carruatges i diligencies de transport, les afeccions meteorològiques, les pèrdues i troballes i les funcions de l'únic teatre de Barcelona que era el de la Santa Creu, després anomenat Principal, el Diario el 1838 el convertí de simple fulla solta en orgue d'informació. Brusi havia estudiat a l'estranger tots els avanços de l'art tipogràfic, i ell fou el que introduí per primera vegada la litografia en el nostre país. Ell aplicà la força motriu per vapor a la seva impremta, quan tal innovació era poc menys que desconeguda a Catalunya, i no solament es preocupà de què la part material del Diario assolis l'altura i servis complidament per els fins que anhelava, sinó que ensems cuidà d'agrupar al voltant del Diario de Barcelona a tots els homes de talent i extensa cultura que en aquell temps destacaven a Catalunya.
Es pot afirmar que la cooperació prestada pel intel•lectualisme espanyol al Diario de Barcelona foren de les més intenses i infructuoses, figurant en les seves columnes des de Pau Piferrer, Coll i Vehí, Joan Mañé i Flaquer, Jaume Balmes, Roca i Cornet, Rubió i Ors, Balaguer, Milà i Fontanals, Llorens i Barba, fins els Selgas, Severo Catalina, Donoso Cortès, Zamora, Martinez Pedrosa, Cánovas del Castillo, Menéndez Pidal, etc. Ningú millor que el mateix marquès de Casa-Brusi ha narrat les vicissituds per les que passà el Diario des del 1838 s'encarregà de la seva direcció definitiva. Les extraiem d'uns Apunts inèdits del mateix, escrits el 1865.
Brusi i Ferrer fou nomenat el 1839 individu de l'Ajuntament de Barcelona, el 1844 tresorer de la Junta d'ornament que presidia el llavors capità general de Catalunya el baró de Meer, membre de la comissió permanent d'Estadística, el 1854 vocal secretari de la comissió encarregada de promoure la concurrència a l'Exposició Universal de París (1855). Fou un dels iniciadors de l'Eixample de Barcelona treballant amb deler per aconseguir l'enderroc de les muralles. Figurà com a soci fundador de la Companyia del Istme de Suez i des de 1859 fins el 1869 fou l'únic representant que Espanya tingué el Consell d'Administració d'aquesta empresa. Fou soci fundador el 1856 de la "Societat General de Credit", presidint per espai de 10 anys la seva junta de govern. En ella aconseguí la creació d'un "Mont de Pietat" pels dependents impossibilitats per el treball i les seves vídues i orfes. El 1864 funda un premi anual de 500 pessetes per adjudicar a l'òrfena que hagués aprofitat millor l'educació rebuda en les escoles de la "Junta de Senyores".
Escrits
- Discurs llegit en l'enterrament d'en Pere Gil i Babot, (Barcelona, 1853)
- Discurs sobre Jaume Balmes i Urpià, Barcelona, 1853)
- Discurs per honorar la memòria d'Isidoro de Angulo, (Barcelona, 1854)
Bibliografia
- Enciclopèdia Espasa Tom núm. 9, pàgs. 1152-54 ISBN 84-239-4519-7