Aristocràcia obrera

El terme aristocràcia obrera és emprat per la teoria leninista per referir-se als treballadors dels països desenvolupats que es beneficien de la plusvàlua extreta dels treballadors dels països depauperats. Aquesta teoria assenyala que les empreses del primer món exploten els treballadors dels països en desenvolupament (on els salaris són molt més baixos) i que això provoca un augment dels beneficis. Mitjançant aquests beneficis, les empreses poden pagar salaris més alts als seus empleats del primer món i això comporta que aquesta classe obrera estigui satisfeta amb el seu nivell de vida i rebutgi la revolució.

Lenin considerava que, a conseqüència d'aquesta pràctica, promoguda per l'imperialisme, la revolució obrera només podria produir-se al principi en un país subdesenvolupat. Hem d'assenyalar que Lenin en els seus primers escrits considerava la possibilitat que sorgís en un país desenvolupat, com Alemanya. Posteriorment Stalin i Mao també defensarien la teoria de l'aristocràcia obrera.

Aquesta teoria de l'aristocràcia obrera és controvertida en el moviment marxista. Existeixen partits que incideixen en l'esmentada teoria, generalment de caràcter leninista o maoista. Ha destacat per la persistència en aquesta teoria dintre dels partits occidentals, el Moviment Internacionalista Maoista. Els trotskistes tendeixen a rebutjar aquesta teoria i anomenen als seus defensors, despectivament, tercermundistes.