Audiència Reial
Originalment, els primers temps, l'audiència Reial era l'acció d'un rei consistent en rebre les persones del seu regne que li ho demanaven per tal d'escoltar-ne les súpliques, fossin o no de caràcter judicial, i prendre una decisió al respecte. Aquest acte el duia a terme juntament amb alguns membres de la seva cort.[1] Amb el temps va haver de tecnificar-se amb la presència de juristes professionals,[2] fins al punt va esdevenir un òrgan judicial en què el rei no hi intervenia personalment.
Corona d'Aragó (època medieval)
En l'àmbit catalanoaragonès aquest acte reial inicial va ser institucionalitzat formalment l'any 1286 a través de l'ordenament d'Osca promulgat per Alfons el Liberal per tal d'organitzar la seva cort.[1] El 1299 Jaume el Just va establir la celebració de les audiències els divendres de cada setmana.[2] Durant l'edat mitjana era única per tota la Corona d'Aragó i, per tant, com tots els organismes centrals, era itinerant com el rei.[1] Tant la legislació personal del sobirà (dret del rei) com la legislació conjunta del rei amb les Corts (dret del regne, o normativa pactada) eren normes reguladores d'aquesta institució.[1]
Durant les reformes endegades per Pere el Cerimoniós la funció judicial s'organitzà institucionalment com una secció del consell reial i estretament lligada a la Cancelleria Reial, de manera que el 1365 l'Audiència Reial esdevingué ja el tribunal de justícia del rei a tots els estats de la Corona d'Aragó.[2]
Més endavant Ferran II va reformar tota l'administració de justícia i, al tombant del segle XV al XVI, dissolgué l'Audiència Reial general per crear reials audiències a cada un dels regnes.[1][3]
Cal afegir que, a banda del rei, el governador general també tenia la seva pròpia audiència.[4]
Competències
L'Audiència Reial tenia competència tant per governar com per ajusticiar. En matèria judicial tractava totes les causes que es volien apel·lar al rei.[2] Per tant actuava com a tribunal d'apel·lació per a les causes de sentències dictades pels jutges reials, el Justícia d'Aragó (només en alguns casos), i les autoritats territorials. També podia tractar qualsevol causa dels tribunals inferiors.[1]
Cal destacar que actuava com a tribunal de primera instància i únic per a certs casos en què els implicats eren membres de la noblesa. A més a més admetia recursos de suplicació de les seves pròpies sentències.[1]
Composició
L'Audiència la formava un president, els oïdors, els escrivans i altres oficials secundaris (porters, missatgers...). Teòricament el rei n'era el president titular, però amb el temps l'administració reial va esdevenir cada cop més complexa i el rei no pogué complir personalment aquesta funció, que fou assumida cada cop més pels alts oficials de la seva cort.[1]
Amb la nova regulació del 1365 va passar a estar formada pel canceller com a president, tres vicecancellers (un de cada estat) i quatre vocals (doctors o juristes, un de cada estat) més dos de Mallorca.[2][3] D'aquesta manera quedava configurada teòricament com un tribunal únic, però en realitat actuava de manera desdoblada en diferents tribunals: un per a cada regne de la Corona.[2][3]
Vegeu també
- Reial Audiència
- Reial Audiència de Catalunya (1493−1716)
- Reial Audiència de València (1506).
- Reial Audiència d'Aragó (1528).
- Reial Audiència de Mallorca (1571)
Referències
Bibliografia referenciada:
- «Audiència Reial». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- Bolós, Jordi. Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0.
- Ferro, Víctor. El Dret Públic Català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Eumo Editorial, reimpressió de 1999, primera edició 1987, p. 606 p. ISBN 84-7602-203-4.
- Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 75 entrada: "Audiència reial". ISBN 84-297-3521-6.