Bernat Tallaferro
Bernat I de Besalú, dit Bernat Tallaferro (vers el 970 - Provença, 1020) fou comte de Besalú (988-1020) i comte de Ripoll (1003-1020).
Orígens familiars
Fill del comte Oliba Cabreta i la seva esposa, Ermengarda d'Empúries, la qual exercí de regent els primers anys del seu nomenament, fins a la mort d'ella el 994.
En retirar-se Oliba Cabreta al monestir de Monte Cassino, semblava previst un heretatge a favor dels tres fills, Bernat, Guifré i Oliba, i en restava exclòs el petit, Berenguer, dedicat a l'Església i bisbe d'Elna temps a venir. Finalment fou Ermengarda la que dividí l'herència del seu pare Oliba Cabreta en els seus dos fills, així mentre Bernat rebia Besalú els seus germans Guifré rebia la Cerdanya i Oliba rebia el comtat de Berga i el de Ripoll.
Núpcies i descendents
El 992 es casà amb Toda de Provença, filla de Guillem I de Provença. D'aquesta unió en nasqueren:
- l'infant Guillem I de Besalú (?-1052), comte de Besalú
- l'infant Guifré de Besalú (?-1054), bisbe de Besalú i Carcassona
- l'infant Hug Berenguer de Besalú
- la infanta Adelaida de Besalú, casada amb Ponç I d'Empúries i el 1050 amb Ermengol III d'Urgell
- la infanta Garsenda de Besalú, casada amb el vescomte Berenguer I de Narbona
- l'infant Enric de Besalú
- la infanta Constança de Besalú, casada amb Ermengol II d'Urgell
Vida política
Dominà el Vallespir i el Fenollet i adquirí el comtat de Ripoll per la renúncia del seu germà l'Abat Oliba el 1003.
Viatjà fins a Roma en dues ocasions, la primera el 998 per participar en un sínode i la segona el 1016 per reclamar un bisbat propi per a Besalú. En va ser bisbe el seu fill Guifré, però dit bisbat durà molt poc (1017-1020).
El 1003, Ramon Borrell de Barcelona va dirigir una expedició a Lleida que va ser contestada amb una nova ràtzia del fill d'Almansor, Abd al-Malik[1], que va devastar amb un exèrcit musulmà de 17.000 homes les regions occidentals del comtat de Barcelona, la serra del Montseny, les comarques d'Igualada i Manresa a l'Osona, i destruint els castells de Montmagastre, Meià i Castellolí, passant al sud del comtat d'Urgell. El 1006, Abd al-Malik al-Muzaffar realitzà una nova incursió contra la Segarra i la Ribagorça, sent derrotat a la batalla de Torà per la unió de Ramon Borrell, Bernat Tallaferro, Guifré II de Cerdanya i Ermengol I d'Urgell. El 1010 va tornar a ajudar a Ramon Borrell en la seva expedició a Còrdova i també va ajudar el comte Gausfred II de Rosselló contra Hug I d'Empúries per tal d'assegurar la separació dels dos comtats.
Va morir camí de Provença, en terres del riu Roine, l'any 1020.
El Tallaferro mític
La figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador simbolitzant les lluites contra els sarraïns, va ser creada per Jacint Verdaguer el 1886. El mite està basat en el personatge històric Bernat Tallaferro i apareix en el poema èpic Canigó.[2]
| Precedit per: Oliba Cabreta |
Comte de Besalú 988–1020 |
Succeït per: Guillem I |
| Precedit per: Abat Oliba |
Comte de Ripoll 1003–1020 |
Vegeu també
Referències
- ↑ (anglès) Carl Erdmann, The Origin of the Idea of Crusade, p.99-100. Traduït de l'alemany a l'anglès per Marshall W. Baldwin i Walter Goffart. Princeton University Press, 1977
- ↑ Wikitexts - Canigó - Tallaferro