Charles Ives
| ||||||||||||||
Q36279  | ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Q231002 | Estatunidenc | |||||||||||||
| Q107292093 | ||||||||||||||
| ||||||||||||||
| Q8436 | ||||||||||||||
| Pares | Mollie i George Ives | |||||||||||||
Charles Ives (Danbury, Connecticut, 20 d'octubre de 1874 - Nova York, 19 de maig de 1954) fou un compositor nord-americà, un dels més innovadors i originals del segle XX. Era fill d'un músic. Estudià amb Horatio Parker. Als 14 anys era organista en la seva ciutat nadiua i més tard a New Haven. El 1898 assolí el diploma en la Universitat de Yale. Entre 1900-02 era organista i mestre de capella en l'església central presbiteriana de Nova York. El 1907 fundà la firma comercial Ives-Myrick. Ei seu període més fecund de labor creadora durà de 1906 a 1916, després del qual abandonà quasi del tot la composició. Als 73 anys després d'haver romàs quasi tota la seva vida en la foscor, rebé el premi Pulitzer, justa recompensa que revelà el seu indiscutible talent.
Obres
Va escriure les seves primeres cançons als 14 anys. Totes les seves obres posteriors foren elaborades en llargs períodes, abans deixar-les en la seva forma definitiva. Citem: Primera simfonia (1898); Segona simfonia (1897 - 1902); Cartons or Take Offs (1898 - 1907); Ragtime dances (1900 - 1911); Tercera simfonia (1904-1911), Firemen's parade on Main Street (1912); tres Obertures (1901-12), la peça simfònica Holidays (1913), Sonata per a piano, subtitulada Concord, estrenada el 1938 per Ralph Kirkpatrick, Massachusetts, 1840-1860 (1909 - 1915), Fast Slow and Fast, Tone Roads, per a orquestra de cambra (1911-15); quatre Sonates per a violí i piano (1903-16), Quarta simfonia (1910-16); Esquilo i Sófocles, per a cant, quartet de corda i piano (1922); dos quartets de corda, més d'un centenar de cançons i algunes peces en quarts de to, per a dos pianos. La seva Segona simfonia, no s'estrenà fins el 1951 i la Tercera fins el 1945.
Molts anys ignorat
Durant la primera meitat del segle XX, la música d'Ives era pràcticament desconeguda i no s'interpretava. Malgrat que una interpretació, organitzada el 1939, de la seva extraordinària sonata per a piano rescatà el seu nom de l'oblit total, degut a l'aïllament absolut en el que va viure els seus últims 15 anys, fou quasi impossible pels intèrprets interessats tenir accés a la música que mai havia estat tocada. Amb excepció d'una interpretació de dos moviments de Tres llocs d'Anglaterra per la Filharmònica de Los Ángeles el 1932, cap orquestra important interpretà música d'Ives fins el 1948. Aquest any, Tres llocs fou presentada per la Simfònica de Boston.
Ives té el doble mèrit de ser com un predecessor d'Ígor Stravinski i d'Arnold Schönberg i d'ésser-ho malgrat el seu aïllament. Si les obres d'aquests últims produïen escàndols generals, no deixaven, al cap i a la fi, de trobar eco en algun lloc, cosa que no succeïa en el món en que va viure Ives. A tot això i contribuïa, a més, la seva voluntària renúncia a manifestar-se o a prosseguir, davant la incomprensió general.
La pugna entre la manca de consideració aliena i la pròpia sinceritat motivà el que adoptés una actitud de simple afeccionat. No obstant, la feblesa d'algunes de les seves pàgines resta més que justificada davant el minuciós del seu treball, la seva coherència formal, la seva tensió harmònica, la seva potència imaginativa, que el feia enfrontar-se amb els problemes més complexos i nous, i la modernitat de la seva concepció orquestral.
El nom d'Ives mereix situar-se junt als de Virgil Thomson, Aaron Copland i Carter i encara ésser més tingut en conte en honor a l'actualitat de les seves idees en els seu temps. Fou a més autor d'un llibre titulat, Essay before a Sonata.
Bibliografia
- Enciclopèdia Espasa, suplement dels anys 1961-1962, pag. 230