Codi Hittita
El Codi Hittita és un conjunt d'articles jurídics escrits en llengua hittita i gravats en caràcters cuneïformes sobre dues tauletes d'argila de les innumerables que aparegueren durant les excavacions de l'antiga Hattusa. Per desgracia, no es tracta de dues tauletes senceres, sinó fragmentades, que s'han agut de completar amb trossos diferents. Per això que les conclusions a que han arribat els intèrprets i compiladors del Codi no siguin del tot semblants. Els articles de la primera tauleta, que els estudiosos han numerat arbitràriament del 1 al 100, contenen disposicions de Dret civil. Els de la segona, numerats igualment del 101 al 200, fa referència, sobretot, al Dret penal. Aquest Codi elemental fou donat a conèixer al públic el 1921, alguns anys després d'haver estat descoberts. L'opinió més estesa entre els especialistes és que fou compilat vers el segle XIV abans de J. C. Probablement durant el regnat de Supiluliuma. El Codi que no avarca un índex complet de matèries jurídiques, resta mancat de sistematització, però està guiat per la intuïció pràctica i el sentit comú.
Els cent primers articles ens donen a conèixer directament, o ens permeten endevinar per lògica, la constitució de la societat i la família.
La societat hittita estava formada per tres classes socials: Eren nobles un determinat nombre de senyors, que sostenien l'exèrcit reial amb grans contribucions de carros de guerra i de cavalleria, el qual manteniment corria pel seu conte. En pagament a aquests importants serveis, el rei els donava dret a apropiar-se d'una part del botí després de cada batalla.
La classe mitjana estava formada, a més del grup dels artesans i comerciants, pels guerrers. La seva missió consistia en integrar l'exèrcit reial, de capital importància en un esta què, com l'hittita, tenia la guerra ofensiva i defensiva com a primera activitat. En compensació a la seva labor, rebien gratuïtament unes terres de propietat estatal que podien explotar segons el seu interès, pagant una mòdica renda.
Els esclaus, provinents en la seva major part de les campanyes guerreres, fins el punt eren propietat jurídica del seu amo que de vegades aquest era responsable davant del rei dels delictes d'aquells. Però, per altra banda, la vida i l' integritat personal de l'esclau restaven protegides pel Codi. Matar-lo constituïa un delicte similar en tot a matar un home lliure, salv en la sanció que s'infligia a l'assassí, que era més petita. L'esclau podia contraure matrimoni, bé amb persona esclava, bé amb una lliure. Als pocs anys del matrimoni, la dona adquiria la condició del marit, tant en millora com en empitjorament per a ella. Si arribava els cas de què un matrimoni format per un esclau i lliure es dissolgués, els fills restaven al costat del cònjuge de procedència lliure, menys un, que romania amb aquell dels dos que abans havia sigut esclau i que tornava a ser-ho després de la separació.
Les penes pecuniàries amb que a vegades castiga el Codi els delictes de l'esclau posen de manifest que aquest tenia cert grau de capacitat patrimonial. Estava en tot sotmès al seu amo i llur rebel•lió estava castigada amb la mort. Els delictes menors que cometia tenien una pena inferior a la que haguessin tingut comeses per a un home lliure, però a voltes la pena anava acompanyada d'un greu càstig: la mutilació del membre delictiu.
La legislació civil vers la família no és completa, doncs normalitza quasi exclusivament els matrimonis. Foren polígams o monògams els hittites?. El Codi no afirma res al respecte. Només se'n sap que el rei tenia, a més de l'esposa legitima i oficial, una segona esposa, els quals fills podien heretar la reialesa si no hi havia descendència del matrimoni oficial, i un harem. Però d'això no se'n pot deduir res, ja que podria tractar-se d'u privilegi de la família reial.
Les dues maneres més freqüents de celebrar-ne el matrimoni eren el rapte i la compra. Si una dona no obligada amb llaços matrimonials era raptada per un home també lliure d'obligació, restava trencat el compromís de ella amb qualsevol altra pretendent. El raptor només estava obligat a tornar a l'antic promès els regals que aquest hagués fet a la dona després del qual es considera el seu espòs. Els pares de la novia no estaven obligats a tornar res al seu ex futur gendre. No resta clar en el Codi si el simple fet del rapte constituïa per si sol la consumació matrimonial. Sembla que no sempre era així, doncs a vegades el Codi empra paraules dures per a designar el raptor.
Un altra manera de realitzar el matrimoni ha esta anomenada impròpiament compra perquè el nuvi feia entrega d'una dot en l'acte d'acordar el matrimoni amb el futurs sogres. A qui s'entregava aquest dot?. Si com sembla més segur el dot es donava a la novia, no es pot parlar en aquest cas d'una compra, sinó del primer dels regals. Per això s'ha dit que aquesta classe de matrimonis ha esta qualificada amb una paraula impròpia. El fet de què els pares de la novia estiguessin obligats a donar al promès el doble del dot si, després de la formalització de les relacions, s'oposaven a la boda de la seva filla, no pot interpretar-se com una devolució augmentada de la que havien rebut, sinó com una indemnització pel mal que havien fet al promès de la seva filla impedint el matrimoni.
Vers l'adulteri dels conjugues, el Codi falla parcialment. La infidelitat del marit és ignorada per la llei. Pel contrari, la de l'esposa és sancionada amb crueltat. Si el marit sorprèn l'esposa en flagrant delicte amb un amant. Pot matar-los a tots dos en l'acte. Si no ho fa, tindrà d'esperar que el tribunal legal dicti sentència. També pot perdonar la dona, però en aquest cas l'home no podrà ser castigat amb la mort. Per fi el matrimoni només es pot dissoldre per la mort d'un cònjuge o pel consentiment de tots dos.
La segona tauleta del Codi Hittita tracta per complet del Dret penal. L'esperit que l'anima és la individualització de la pena. Cada persona singular es responsable dels seus actes i de ells ha de rendir-ne contes. Solo en algunes cases la responsabilitat cau sobre tota la família o sobre un poble o ciutat. Dos són els fins principals de la pena: castigar la falta i remeiar el mal que ha causat. Això últim s'assoleix, a vegades, amb una indemnització pecuniària que substitueix a les penes corporals o a la mateixa mort. La pena suprema només es pot decretar com a càstig a certs delictes sexuals i a la rebel•lió contra el rei. Amb tot, i encara llavors es permet acompanyar-la de cruels suplicis com la lapidació o les cremades.
Diguem per fi, que en comparació amb el Codi d'Hammurabi, més perfecte i complet, l'Hittita té un règim repressiu més humanitzat. Malgrat que la força del seu Imperi estava basada en l'exèrcit i la guerra, llurs lleis no tenien la crueltat de les d'altres pobles orientals.
Referències
- Tom núm. 2 pàg. 96 d'Historia del Mundo//V. G.//José Pijoan. Salvat Editores S. A.