Combat de Sant Celoni
| ||||||||||||||||||||||||||||||
|
| ||||||||||||||||||||||||||||||
El Combat de Sant Celoni fou un dels episodis de la Guerra dels Trenta Anys a Catalunya.
Antecedents
Al segle XVII, l'imperi espanyol s'enfronta al Regne de França i Catalunya esdevé territori de combat. L'any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència sobre el país, dels terços de l'exèrcit reial (entrats a Catalunya a causa de la Guerra dels Trenta Anys amb França el 1635) i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es negaren a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat l'algutzil Miquel de Montrodon[1] per dur a terme la instal·lació dels soldats; en la resistència dels vilatans l'algutzir trobà la mort. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes el 3 de maig desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos.
El combat
El terç d'infanteria de Mòdena de Leonardo Moles es va dirigir a Sant Celoni fugint de Riudarenes on havien cremat l'esglesia per reunir-se amb el tros de cavalleria de Fernando Chirino de la Cueva, però foren atacats pels revoltats que perseguien als italians.
En arribar a Sant Celoni villa no enmurallada, els italians decidiren preparar la seva defensa i vàren fer barricades a totes les entrades a la població. Malgrat tot els catalans revoltats vàren introduir-se a la vila per les cases més perifèriques i dispararèn al terç italià des de les finestres que donaven a l'interior de la vila.
Els revoltats van prendre la vila, i mentre que la cavalleria va poder fugir de la batalla arribant a Barcelona,[2] la infanteria italiana fou pràcticament anihilada i els supervivents van fugir fins al Besòs perseguits pels catalans, havent de protegir-se al convent de Sant Jeroni de la Murtra, on d'on Chirino fugí a Blanes on hi havia estacionat un terç[3] abandonant a la tropa, que fou capturada, desarmada i conduïda a les Drassanes de Barcelona, on serien retinguts.
Conseqüències
Els camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i posaren en llibertat Francesc de Tamarit i de Rifà[4] juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra. Els revoltats, acampats a Sant Celoni prepararen un assalt a Blanes, on es refugiaven els terços castellans comandats per Dalmau III de Queralt, i aquest decidí l'evaquació al Rosselló, i en no poder embarcar la cavalleria, Juan de Arce va dirigir-la al nord sortint el 27 de maig, cremant Montiró el 30 de maig, i refugiant-se a la ciutadella de Roses l'endemà.[5] Pocs dies després, la revolta a Barcelona continuaria, i durant els aldarulls del Corpus de Sang, el virrei va morir.
Referències
- ↑ En Guàrdia 36 - Guerra dels segadors: la batalla de Montjuïc
- ↑ (castellà) Tercios. Org, Fernando Chirino de la Cueva
- ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992. ISBN 978-84-321-1882-1.
- ↑ Massot i Muntaner, Josep; Pueyo, Salvador; Martorell, Oriol. Els segadors: himne nacional de Catalunya. L'Abadia de Montserrat, 1993, p.19. ISBN 8478264647.
- ↑ Elliott, John Huxtable. La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya. Universitat de València, 2006, p.434. ISBN 843706344.
Bibliografia
- Rubí de Marimón, Ramón (2003). Relación del lebantamiento de Cataluña 1640–1642. Barcelona: Fundació Pere Coromines. ISBN 84-7256-808-3.