Vés al contingut

Cos de Castellers de Ballets de Catalunya

De Viki.cat
Cos de Castellers de Ballets de Catalunya
Fundació 1958
Dissolució 1963
Color de camisa Vermell
Localització Barcelona
Millors castells 3 de 6
Diada destacada Diada de la Mercè (setembre)
Llista de colles castelleres

El Cos de Castellers de Ballets de Catalunya va ser una colla castellera de Barcelona fundada el 1958 i dissolta el 1963. Actuà amb camisa de color vermell, un color tradicional que llavors moltes altres colles també portaven. És considerada predecessora dels Castellers de Barcelona.[1] Fou la segona colla de la història de la ciutat de Barcelona després dels desapareguts Xiquets de Gràcia que havien actuat en el darrer quart del segle XIX i principis del segle XX.

Història

Els fundadors de la colla foren els vilafranquins Ramon Sala i Miralles (antic cap de colla dels Castellers de Vilafranca i cap de colla de la colla naixent) i Josep Durich, pare i fill, així com el vallenc Pere Català i Roca. La colla es formà a finals de 1958, després d'una diada de la Mercè en que havien actuat els Nens del Vendrell, i d'una reunió celebrada el 6 d'octubre de 1958 al Palau del Marquès de Lió per preparar el naixement d'una nova colla a Barcelona.[1] La dificultat per crear una colla castellera en aquella època va fer que aquesta es formés dins l'agrupació folklòrica Ballets de Catalunya, creant la secció de castellers.[2]

Els 40 membres inicials de la colla van començar a assajar i fer petites actuacions a finals del 1958. Es van presentar oficialment l'1 de març de 1959[3] a la plaça de Sant Jaume, realitzant un 3 de 5 net, un 4 de 5 net, un 2 de 5 i dos pilars de 4 simultanis. Durant aquell any realitzaren varies actuacions de cinc pisos, i completaren un 3 de 6 en una actuació al Poble Espanyol.[2] El 30 d'agost de 1963, havent actuat per la inauguració del Monument als castellers de Vilafranca del Penedès, la colla es dissolgué. Tanmateix, aquesta colla es convertí en l'embrió dels Castellers de Barcelona que es fundaren sis anys més tard.[4]

Referències