Dislàlia
La dislàlia és la dificultat permanent o transitòria per a la pronunciació correcta de determinats fonemes, causada per malformació o lesió de l'aparell exterior de la parla (llengua, llavis, dents, laringe). Quan la pertorbació de la parla és total, se'n diu alàlia. La correcció de la dislàlia és sempre quirúrgica.[1]
Etimològicament, el terme prové del grec i està format per dos morfemes: δυσ (dis, dificultat o anomalia) i λαλεῖν, (lalein, parlar). S'ha utilitzat el terme "dislàlia" (Perelló, 1987; Pascual, 1988) per referir-se a trastorns d'articulació dels fonemes o grups de fonemes; com a incapacitat productiva per formar-los correctament. També s'ha definit (Aguado, 1999) com a trastorn d'articulació, amb alteració específica i constant d'un o diversos sons (distorsió, substitució, omissió), i absència d'influències en i d'altres fonemes adjacents o propers.
Cal tenir en compte altres casos en què hi ha problemes en la percepció i el reconeixement dels sons que també motiven algun error de selecció i combinació de fonemes a l'hora de formar paraules. Així en un quadre de dislàlia s'observen problemes per articular determinats sons fonètics i/o per seleccionar-los i combinar-los al formar paraules.
Bibliografia
- Massana Molera, M. Tractament i prevenció de la dislàlia. 1a ed. Barcelona: Escola de Patologia del llenguatge, abril 2003, 280 p. (Quaderns de l'EPL,3). ISBN 84-923705-2-1