Economia de Tunísia
| Moneda | Dinar tunisià | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Organitzacions comercials | OMC, Unió Africana | ||||||
| Estadístiques | |||||||
| PIB (en PPP) | 104,4 miliards (2012) | ||||||
| Rànquing PIB | 71è (2012) | ||||||
| Taxa del PIB | 2,7% (2012) | ||||||
| PIB per càpita | 9 700 | ||||||
| PIB per sector | agricultura 8,9%, indústria 29,6%, comerç i serveis 61,5% (2012) | ||||||
| Inflació | 5,9% (2012) | ||||||
| Població sota el llindar de pobresa | 3,8% (2005) | ||||||
| Força laboral | 4.014.000 (2012) | ||||||
| Ocupació laboral per sector | agricultura 18,3%, indústria 31,9%, serviços 49,8% (2009) | ||||||
| Taxa d'atur | 18,8% (2012) | ||||||
| Indústries principals | petroli, mineria (especialment fosfat i mineral de ferro), turisme, tèxtil, calçats, agribusiness, begudes | ||||||
| Socis comercials | |||||||
| |||||||
| |||||||
| Finances públiques | |||||||
| Deute extern | 24,49 miliards (2012) | ||||||
| Ingressos | 10,63 miliards (2012) | ||||||
| Despeses | 14,43 miliards (2012) | ||||||
| Nota: dades monetàries en dòlars (US$) | |||||||
L'economia diversificada i orientada per al mercat de Tunísia ha estat citada com un exemple d'èxit en Àfrica i en el Orient Mitjà, però ha enfrontat una sèrie de desafiaments durant la transició política en curs al país.[1] Després d'una experiència fracassada amb polítiques econòmiques socialistes en la dècada de 1960, el país va embarcar en una estratègia d'èxit enfocada a ampliar les exportacions, la inversió estrangera i el turisme, els quals es van fer fonamentals per a la seva economia.[1]
L'estratègia liberal de Tunísia, així com les inversions en educació i infraestructura van alimentar un creixement anual del PIB entre 4% i 5% durant dècades, va millorar la qualitat de vida de la població[1] i es va reduir a la inflació. El turisme i el comerç van ser elements clau d'aquest creixement sostingut. L'acord d'associació signat entre Tunísia i la Unió Europea va entrar en vigor a partir de l'1 de març de 1998, i va anar el primer acord entre la UE i països mediterranis no-europeus. Amb l'acord, Tunísia deuria gradualment remoure barreres al comerç amb la UE en la dècada següent. L'ampliació de les privatitzacions, la major liberalització de la inversió, principalment estrangera, i millorances en l'eficiència governamental, eren els principals desafiaments futurs. En 2008 Tunísia es va fer membre plenament associat de la Unió Europea, situació comparable a la de Noruega o de Islàndia.
L'ex-president Zine El Abidine Ben Ali (1987-2011) va mantenir aquestes polítiques, però al seu govern van créixer el nepotisme i la corrupció que van frustrar l'acompliment econòmic, mentre la desocupació va créixer entre els joves graduats universitaris del país. Aquestes queixes van contribuir per a la caiguda de Ben Ali al gener de 2011, portant l'economia del país a una espiral descendent, a la mesura en què el turisme i la inversió estrangers disminuïen dràsticament.[1] A mesura que l'economia es recupera, el govern ha enfrontat els desafiaments de tranquil·litzar empreses i inversors, portar el pressupost i els dèficits corrents sota control, protegir el sistema financer del país, esfondrar l'elevat atur i reduir les desigualtats econòmiques entre la regió costanera més desenvolupada i l'interior del país, més pobre.[1]
Els sectors de major importància són l'agricultura, mineria, energia, turisme, petroli i empreses manufactureres. Les exportacions principals inclouen ara tèxtils i vestuari, productes alimentosos, derivats de petroli, productes químics i fosfats, i prop de 80% de les exportacions tenen amb destinació el principal client del país, l'Unió Europea.[1] El control estatal de l'economia gradualment va disminuir durant l'última dècada, amb la privatització, simplificació del sistema d'imposats, i una cura amb l'endeutament[1].
Referències