Emili Vendrell i Ibars
Plantilla:Infotaula Persona Emili Vendrell i Ibars (Barcelona, Barcelonès, 13 de gener, 1893 – 1 d'agost, 1962) fou tenor i un destacat intèrpret de cançons tradicionals catalanes. Va debutar el 1912. Es va presentar al Teatre Tívoli amb Don Joan de Serrallonga, de Víctor Balaguer.[1] Format a l'Orfeó Català, actuà al teatre líric amb la interpretació de sarsueles. Del seu repertori destacaren Doña Francisquita d'Amadeu Vives i Cançó d'amor i de guerra de Martínez i Valls.
Biografia
Començà els seus estudis a l'escola de Santa Maria del Mar, quan a penes comptava sis anys. Com que era fill d'una família modesta, hagué de treballar de paleta, ofici del seu pare, la qual cosa no li impedí l'ingrés el 1911 a l'Orfeó Català, del qual ben aviat en fou el solista, paper que desenvolupà durant uns quants anys. En certa ocasió, mentre treballava en el seu ofici, la Pradessi –cèlebre tiple d'aquella època- el sentí i el va voler conèixer, amb la intenció d'educar i perfeccionar la seva veu.
Prosseguí les seves activitats amb l'Orfeó, arribant a ésser solista de les famoses audicions de La Passió i la Gran Missa de Bach, Novena Simfonia i la Missa de Beethoven, Les Estacions de Haydn, etc. Més tard les circumstàncies l'obligaren a cantar sarsuela, gènere que sabé cultivar amb tota dignitat, ja que si vicià la seva perfecta vocalització, no s'abandonà de tal forma que més tard no es trobés capacitat per a manifestar-se en gèneres de major envergadura, com l'òpera i el lied.
Debut
Debutà al Teatre Tívoli (Barcelona), el 1924 amb don Joan de Serrallonga (text de Víctor Balaguer i música d'Enric Morera i Viura), i arribà a intervenir més de tres-centes vegades[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] en la representació de La Dolorosa de Serrano, i 1.315 vegades[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] en el paper principal de Doña Francisquita, d'Vives, així com en les obres més representatives del gènere, entre elles La Monteria, de Guerrero, que estrenà el 1922;[[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']] Luisa Fernanda, El huésped del Sevillano, etc.
A Madrid estrenà amb gran èxit Los gavilanes. Això féu que la seva fama s'estengués a la resta de la Península. Més tard viatjà per tot Europa Occidental, Amèrica del Sud i Central. La seva fama augmentà encara més, en donar popularitat a les cançons més senzilles del repertori català, com ara Rosó i L'emigrant, aquesta sobre text de Verdaguer, i alguns dels petits lieder d'Apel·les Mestres, com La taverna d'en Mallol, però també fou intèrpret de moltes cançons de Schubert, així com del Lohengrin, que cantà en versió catalana de Joaquim Pena.
No obstant això, la seva gran fama entre les classes populars de Catalunya li vingué arran de les estrenes d'un tipus de sarsuela en català, molt de moda a principis del segle XX: Pel teu amor, de Josep Ribas i Poal i Aregall, i Cançó d'amor i de guerra i Boris d'Eukalia de Martínez i Valls.
L'escriptor
Des de molt jove, Vendrell mostrà gran afició a la literatura; és autor d'algunes col•leccions de versos que no han sortit mai a la llum pública, així com d'obres líriques, com La Pintosilla, amb música del mestre Quirós, i Adelaida, també amb intervencions musicals. En català va publicar el poema dramàtic en tres actes El miracle de sant Ponç i El mestre Millet i jo (1952), pàgina de molta importància per al coneixement de l'ambient musical català de la primera meitat del segle XX.
No deixà de servir el seu art amb la major dignitat, tant en les seves manifestacions més populars com en les més elevades, fins al punt que, si en aquestes últimes es pot arribar a més, tampoc se li pot negar correcció i musicalitat. Alhora va poder demostrar que cap gènere popular, absolutament parlant, està renyit amb la qualitat interpretativa, ans al contrari, fins i tot els exigents reconeixen en aquest gènere belleses que, d'una altra manera, es perdrien injustament.[2]
Freqüentà els escenaris lírics de Catalunya, Espanya i l'Amèrica Llatina i també fou apreciat a França, Anglaterra i Itàlia; dugué a terme una meritòria i molt popular tasca de divulgació de la cançó tradicional catalana, en directe i a través de la ràdio i dels enregistraments fonogràfics.
Va tenir un fill, Emili Vendrell Coutier, que també s'ha dedicat a la cançó [3]
Referències
- ↑ Amadeu i Audouard, fotografies d'escena. Ajt. de Barcelona. 1998. ISBN 84-922068-9-6
- ↑ Enciclopèdia Espasa Suplement dels anys 1961-62, pàg. 344 (ISBN 84-239-4595-2)
- ↑ «Emili Vendrell i Ibars». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.