Enric Morera i Viura

Enric Morera i Viura (Barcelona, 22 de maig de 1865 - 12 de març de 1942) fou un compositor català que va escriure òperes, música escènica, obres simfòniques, corals, concerts i una Missa de rèquiem, però sobretot és conegut per les seves sardanes corals com La Santa Espina, Les fulles seques, La sardana de les monges i L'Empordà. La seva obra s'adscriu a l'estètica neoromàntica al nacionalisme musical català.

Compositor prolífic, va escriure mig centenar de partitures per a l'escena, nombroses obres simfòniques i poemes corals, i amb l'originalitat de les seves sardanes, 56 per a cobla i un nombre més reduït, però d'un caràcter encara més personal, per a cor.^[1]

El fons personal d'Enric Morera es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Vida

Quan encara no tenia dos anys, el 1867, es traslladà amb la seva família a Buenos Aires, l'Argentina, on ja hi inicià els estudis musicals. Hi visqué la música a l'ambient familiar, ja que el seu pare treballà com a contrabaix al Teatro Alcázar, un teatre de varietats, on també donà lliçons de piano. El 1881 tornà a Barcelona, on continuà els estudis de piano amb Carles Gumersind Vidiella i harmonia amb Felip Pedrell. En aquesta època féu amistat amb Isaac Albéniz. Després residí un temps a Bèlgica, dos anys més a l'Argentina, fins que l'any 1890 tornà definitivament a Barcelona amb un gran bagatge de coneixements musicals.

El 1893 estrenà la Dansa de gnoms, seguint la tradició claverina, i el poema simfònic Introducció a l'Atlàntida. Mentrestant, es relacionava amb el grup del modernisme català freqüentant Sitges, on establí amistat amb el capdavanter del moviment, Santiago Rusiñol. Dins d'aquest corrent va escriure música per a Jesús de Nazareth (1894), d'Àngel Guimerà, per a les Festes modernistes de Sitges, l'òpera La fada (1897), amb text de Jaume Massó i Torrents, i per a L'alegria que passa (1898), de Santiago Rusiñol.

El 1895 fundà la coral Catalunya Nova, i la dirigí fins a la fi del 1900. L'any següent fundà el Teatre Líric Català, posà música a La nit de l'amor, novament de Rusiñol, incloent-hi una sardana coral, que assolí un gran èxit, publicà el Tractat d'harmonia i va escriure la sardana, Enyorança, durant una estada a Madrid infructuosa. Tornà a Barcelona, on participà en els Espectacles i Audicions Graner, amb música d'escena per a obres com El comte Arnau (1905), de Josep Carner, La Santa Espina (1907), d'Àngel Guimerà, la sardana de la qual és una de les seves obres mestres, i, també, Don Joan de Serrallonga. Estrenà al Liceu l'òpera Empòrium (1906) i l'obra lírica en tres actes Bruniselda (1906). El 1909 tornà a traslladar-se a l'Argentina, on no estrenà cap obra, i en el seu retorn a Catalunya, l'any 1911, fou rebut apoteòsicament.

Aquell any entrà com a sots-director de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, que actualment és el Conservatori Municipal de Música de Barcelona, esdevenint un notable pedagog, i on va tenir alumnes que després agafarien renom com el violoncel·lista Ricard Boadella i Sanabra, José Tomás Mujica entre d'altres. El 1912 estrenà l'òpera Titaina, i el 1916 Tassarba, ambdues al Liceu. El 1931 va escriure música escènica per a El castell dels tres dragons.

Les seves sardanes escrites per a cobla, sovint instrumentades per Josep Serra i estrenades per la cobla La Principal de Peralada, són una bella mostra del caràcter social i catalanesc de la seva obra: Baixant de la font del gat, Serra amunt, La font de l'Albera, Davant la verge, Festa major, i La nostra Roser, la darrera de l'any 1940.

Obra

La música del postromanticisme germànic va marcar essencialment la formació temperamental de l'artista, que va compondre la major part de la seva obra imbuït del credo wagnerià, àvid d'assimilar les seves constants líriques i la seva original construcció sonora. Quan va aplicar les fórmules de la melodia infinita, quan es va lliurar a la convulsió harmònica que emana de les òperes de Wagner, va crear una música que condicionada a les particularitats d'una estètica i sensibilitat mediterrània. La seva permanència en els programes dels concerts ha estat sempre difícil i forçada, mentre que les seves radiants sardanes no han necessitat cap estímul especial per mantenir-se en un sempre creixent nivell d'estima i popularitat.^[1]

Davant la Verge, Planyivola, La nit de l'amor, La Santa Espina i tantes altres són una mostra de com el compositor va arribar a vitalitzar una tradició mantinguda fins llavors per músics d'escassa formació tècnica, que va trobar en la facilitat d'escriptura de Morera l'oportunitat de perpetuar-se sense pèrdua de les seves essències expressades i amb un llenguatge viu, directe i natural. Encara és un exemple més convincent d'aquesta sincera adopció de la lírica popular el tríptic coral format per Les fulles seques', La sardana de les monges i Empordà i Rosselló, valorat pels textos de Guimerà i Maragall. En aquests tres poemes, el sentit descriptiu i la riquesa harmònica ja no són els d'un art menor o costumista i tanmateix situen perfectament a Morera entre els compositors que més directament van saber traduir el sentiment popular.^[1]

Obres

Cançons

Cançons populars catalanes harmonitzades - 1910
Cançons de carrer - 1926, poemes de Josep Maria de Sagarra
La cançó dels catalans - 1930
Dotze cançons del Llibre de la Pàtria - 1936, text de Josep Vives i Miret

Misses

Missa de rèquiem - 1899

Música escènica

Òperes

La fada - 1897, text de Massó i Torrents, estrenada a Sitges, en les Festes Modernistes
Empòrium - 1906, estrena al Gran Teatre del Liceu
Bruniselda - 1906, estrena al Gran Teatre del Liceu
Titaina - 1912, llibret d'Àngel Guimerà, estrena al Gran Teatre del Liceu
Tassarba - 1916, estrena al Gran Teatre del Liceu

Música incidental i sarsueles

Andreu el navegant
Jesús de Nazareth - 1893, drama d'Àngel Guimerà, estrenat al Teatre Novedades de Barcelona
Les monges de Sant Aimant - 1895 (24 d'abril), drama d'Àngel Guimerà, estrenat al Teatre Novedades de Barcelona
L'alegria que passa - 1898
La nit de l'amor - 1901, text de Santiago Rusiñol
Cigales i formigues, de Santiago Rusiñol - 1901 (20 de febrer)
Las caramellas- 1902, sarsuela
El comte Arnau - 1906, text de Josep Carner, estrenat al Teatre Principal de Barcelona
La Santa Espina - 1906, text d'Àngel Guimerà, estrenat al Teatre Principal de Barcelona
La reina vella - 1908, drama d'Àngel Guimerà, estrenat al Teatre Principal de Barcelona
La Baldirona - 1914, sarsuela, text d'Àngel Guimerà, estrenada al Teatre Principal de Barcelona
Baixant de la Font del Gat, o, La Marieta de l'ull viu - 1922, 15 d'abril, text d'Amichatis i Gastó A. Màntua
Don Joan de Serrallonga, text de Francesc Pujols, basada en l'obra homònima de Víctor Balaguer, estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona - 1922 (7 d'octubre)
El castell dels tres dragons - 1931, text de Frederic Soler "Pitarra"
Sirenes i mariners - 1933
El Ferrer de Tall
La viola d'or
Nit de Nadal

Obres simfòniques i de cambra

Minuet per a quartet de corda -1889
Introducció a l'Atlàntida, poema simfònic -1893
Dansa del gnoms- 1893, scherzo per a orchestra
Concert per a violoncel i orquestra -1917
El poema de la Nit i el Dia i de la Terra i de l'Amor, poema simfònic - 1920, text de Joan Llongueres
Catalònia
Sonata per a violí i piano

Sardanes

Enyorança - 1905
L'Empordà - 1908, poema de Joan Maragall
Les fulles seques - 1909, poema d'Àngel Guimerà
La sardana de les monges - 1919, poema d'Àngel Guimerà, estrenada Teatre Eldorado de Barcelona per l'Orfeó Català
La sardana de la Pàtria - 1921, poema de Joan Llongueres
Baixant de la font del gat - 1922
Mar lliure - 1935
La nostra Roser - 1941
Catalunya
Girona
Les neus que es fonen
Serraamunt

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 Montsalvage, Xavier. «La sardana a través dels seus quatre millor compositors» (en {{#invoke:llengua|nom|castellà}}). La Vanguardia, {{#invoke:data|data_format|2 de maig de 1965|d-m-Y}}.

Bibliografia

Enllaços externs

[Montsalvage-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 Montsalvage, Xavier. «La sardana a través dels seus quatre millor compositors» (en {{#invoke:llengua|nom|castellà}}). La Vanguardia, {{#invoke:data|data_format|2 de maig de 1965|d-m-Y}}.

[1]