Energuia
El coet Energuia (en rus Энергия, Energia) va ser dissenyat per la companyia NPO Energuia a l'antiga Unió Soviètica (U.R.S.S.). La seva missió era la de servir tant com a llançador pesat no reutilitzable que com a accelerador pel transbordador espacial soviètic Buran. Tenia la capacitat de pujar fins a una òrbita terrestre baixa prop de 100 tones mètriques de càrrega.
Història
Desenvolupament
Les feines de disseny amb els sistemes Energuia/Buran van començar cap a l'any 1976 després de què es prengués la decisió de cancel·lar el programa del coet tripulat lunar N-1. Totes les instal·lacions i infraestructures del N-1 va ser reaprofitades pel programa Energuia, especialment el monumental edifici de muntatge horitzontal. La NASA va fer el mateix amb les instal·lacions del Saturn V que després va aprofitar per construir la llançadera espacial (Space Shuttle).
Energuia va substituir el concepte de Vulkan (en el que es basava el coet Protó) ja que feia us extensiu dels mateixos propel·lents hipergòlics altament tòxics, però era més gran i molt més potent.
Primer llançament
El primer llançament de proves d'aquest coet es va produir el 15 de maig del 1987 a les 21:30 transportant una nau Polius (Prototip d'una arma orbital anti-satèl·lit). Si bé L'Energuia en si va funcionar correctament, el Polyus no va aconseguir d'entrar en òrbita per culpa d'un problema en el seu control de posició un cop es va haver separat del coet principal.
Segon llançament
Aquest va ser el segon i últim llançament orbital de l'Energuia. En ell, el 15 de novembre del 1988, va transportat a òrbita una versió no tripulada de la llançadora soviètica Buran. La plataforma reutilitzable Energuia-Buran (MKS) pretenia igualar les capacitats que els americans pretenien aconseguir amb el seu programa Space Shuttle.
Final
La producció dels coets Energuia es va acabar amb el final de la Unió Soviètica i la cancel·lació del projecte de llançadora espacial Buran. De d'aquell moment sempre han persistit el rumors del retorn a la producció d'aquest coet, però a hores d'ara sembla força improbable. Tot i que aquest coet no es troba en producció, els seus acceleradors laterals Zenit se segueixen fabricant i fent servir. Aquests quatre acceleradors de propulsió líquida (cremant querosè i oxigen líquid) són la base dels coets Zenit que fan servir els mateixos motors, els RD-170, potents, moderns i amb un disseny eficient. La plataforma Zenit es fa servir en llançaments, tant des de terra (Baikonur) com des de la plataforma flotant Sea-Launch. Un derivat d'aquests motor amb la meitat de mida (l'RD-180) es fa servir als coets Atlas V. Un altre derivat de la quarta part de mida (l'RD-190) es el que es farà servir en el nou coet rus Angarà.
Variants
Hi havia tres variants principals preparades per seguir a la configuració original, cadascuna d'elles amb capacitats de càrrega extremadament diferents.
Energuia M
La versió Energuia M havia de ser la més petita disponible. Només portava 2 acceledarors Zenit, en lloc de 4, i el cos central disposava d'un motor RD-0120 en lloc dels quatre de la versió pesant. Es va dissenyar amb l'esperança de substituir els coets Protó però va ser descartat al 1993 en favor del nou disseny Angarà.
Energuia II ("Uragan")
El projectat coet Energuia II (anomenat Uragan -Ураган-, huracà en rus) havia de ser el primer completament reutilitzable que tenia l'habilitat de poder aterrar en una pista convencional. Contraniament al que passava amb l'Energuia, que era només parcialment reutilitzable, el disseny de l'Uragan havia de permetre la recuperació complerta de tots els elements del Buran/Energuia. El nucli central del Energuia II havia de ser capaç de reentrar i planejar fins a la pista d'aterratge, presumiblement emprant la tecnologia desenvolupada per la llançadora Buran.
Vulkan-Hercules
Aquesta configuració havia de ser la més gran de les projectades. Amb 8 acceleradors Zenit i fent servir el tram central d'un Energuia M com a etapa final, el Vulkan (que curiosament tenia el mateix nom que un altra llançador pesat soviètic cancel·lat anys abans) o Hercules (nom inicialment destinat als també cancel·lats coets N-1) havia de ser capaç de portar a òrbita fina a 175 tones.
Vegeu també
Enllaços externs
