Escola de Barcelona

L'Escola de Barcelona fou un moviment arquitectònic desenvolupat a Catalunya entre els anys 1960 i 1970. La denominació fou proposta per Oriol Bohigas al seu article Una possible Escola de Barcelona (revista Arquitectura, 1969), com a forma d'identificar a una nova generació de joves arquitectes sorgida al Principat per aquella època. A mitjan anys seixanta, un grup de cineastes i intel·lectuals barcelonins que pertanyien, la majoria, a la burgesia catalana, va decidir fer un cinema diferent al de Madrid. Influïts per la nouvelle vague a França i pel free cinema anglès, les pel·lícules de l'Escola de Barcelona s'apropaven més a l'avantguardisme que no pas al cinema clàssic convencional.

L'Escola de Barcelona fou hereva del Grup R, del que continuarà la seva tasca renovadora al camp de l'arquitectura, amb un esperit modern i afany de connexió amb les corrents internacionals. Una de les seves principals fonts d'inspiració serà el neorealisme italià. Entre els seus membres destacaren Frederic de Correa, Alfons Milà, Lluís Cantallops, Ramon Maria Puig, Leandre Sabater, Lluís Nadal, Vicenç Bonet, Pere Puigdefàbregues, Enric Tous i Josep Maria Fargas.

El segell estilístic comú d'aquesta nova generació d'arquitectes és la recerca d'un llenguatge arquitectònic lògic i estructurat, de línies senzilles i formes innovadores, encara que amb un cert reaprofitament de materials constructius tradicionals, com el maó i la ceràmica, i gran importància atorgada al treball artesanal. Posen especial èmfasi en el disseny interior, així com en l'urbanisme de les seves edificacions, que procuren situar en entorns amples i ajardinats. Pretenen establir un pont comunicatiu entre l'activitat arquitectònica i el poble, seguint les directrius de les teories estructuralistes desenvolupades per Umberto Eco i Roland Barthes.

Obres destacades de l'Escola de Barcelona foren: l'Edifici Monitor (1969-1970), de Frederic de Correa i Alfons Milà; la residència d'estudiants Mare Güell (1963-1967), de Lluís Cantallops; i la Banca Catalana (1965-1968), d'Enric Tous i Josep Maria Fargas.

Història

Integrants

El terme Escola de Barcelona va ser utilitzat sovint per Ricardo Muñoz Suay, un dels integrants, a la revista Fotogramas, tot i que el grup mai va tenir la voluntat de formar escola. Aquesta revista, juntament amb els cinemes d'art i assaig del Círculo A i les tendències de moda de l'època, va donar impuls al moviment. La resta d'integrants van ser Vicente Aranda, Jacinto Esteve, Joaquim Jordà, Carlos Durán, José M. Nunes, Ricard Bofill, Jorge Grau, Pere Portabella, Jaime Camino, Llorenç Soler, Gonzalo Suárez, Román Gubern i Juan Amorós. Molts d'ells formaven part també del que Joan de Sagarra definia com a gauche divine.

Context

Durant la dècada dels seixanta, la societat barcelonina més compromesa va començar a rebre les influències culturals d'altres països, sobretot europeus. Barcelona, sempre capdavantera en l'àmbit cultural, començava a organitzar-se. Rebutjant el cinema centralista i folklòric que es feia a Madrid, i cercant sempre la modernitat i noves formes d'expressió, aquest grup de cineastes va fer un cinema molt diferent, tant de contingut i de forma com de producció. La majoria de pel·lícules s'autofinançaven o es finançaven mitjançant un sistema cooperatiu. Es buscaven personatges i situacions alienes a les que es rodaven a la resta d'Espanya, intel·lectualitzant-ne els arguments fins a nivells gairebé experimentals i amb un marcat to antifranquista.

Obres destacades

Les pel·lícules més emblemàtiques d'aquest moviment són: Dante no es únicamente severo (1967), de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà, protagonitzada per Serena Vergano i Enrique Irazoqui, que es podria definir com un assaig sobre el color i la música i que es considera l'autèntic manifest de l'Escola de Barcelona; Biotaxia (1967), de José M. Nunes, amb Núria Espert i Romy, és un conte sobre la soledat i la incomunicació; Fata Morgana (1966), de Vicente Aranda, amb Teresa Gimpera, un drama gairebé de ciència-ficció; Cada vez que... (1967), de Carlos Durán, rodada en blanc i negre i color i que barreja la història de dues parelles, una de molt enamorada i l'altra de molt distanciada. ‘Nocturno 29' (1968), de Pere Portabella, amb Lucía Bosé i Mario Cabré, era un experiment visual sense argument lineal i que pretenia motivar l'espectador des de diferents vessants; Las crueles i El cadáver exquisito (1969), de Vicente Aranda, amb Teresa Gimpera, Capucine i Carlos Estrada, una aproximació a Les diabòliques, de H. G. Clouzot; i, finalment, Ditirambo (1967), El extraño caso del Doctor Fausto (1969) i Aoom (1970), les tres de Gonzalo Suárez.

Actors destacats

Cal destacar que les muses d'aquests directors van ser tres models d'impressionant bellesa: Serena Vergano, muller de Ricard Bofill, Romy i Teresa Gimpera, que va ser l'única que va fer carrera cinematogràfica. Tot i que, preferentment, els directors buscaven actors no professionals, molts actors coneguts van participar en aquestes pel·lícules: Paco Rabal, Christopher Lee, Antonio Ferrandis, Luis Ciges, Capucine, Charo López, Núria Espert i, fins i tot, Sara Montiel, que va protagonitzar Tuset Street, un intent d'introduir l'esperit de l'Escola de Barcelona al cinema comercial.

Final

L'Escola de Barcelona es va començar a disgregar a començament dels setanta, arran del fracàs comercial de totes aquestes pel·lícules, incompreses pel gran públic i que tampoc van comptar amb el suport de les minories més cinèfiles, que veien en aquest tipus de produccions més esnobisme que no pas un moviment d'avantguarda.

Bibliografia

• AA.DD.. Art de Catalunya. Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Edicions L'isard, Barcelona, 1998. ISBN 84-89931-04-6.