Espígol
<templatestyles src="Metacaixa enllaç de desambiguació/styles.css" />
|
Per a altres significats vegeu «Espígol comú». |
<templatestyles src="Metacaixa enllaç de desambiguació/styles.css" />
|
|
«Lavanda» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «lavanda (color)». |
Plantilla:Taxocaixa planta L'espígol, espígol ver, espic, espígol d'estiu, espigola, barballó o lavanda[1] (Lavandula angustifolia, Lavandula officinalis, Lavandula spica) és un arbust de la família de les lamiàcies o labiades reconeguda com a planta medicinal. També se l'anomena Lavandula angustifolia que ve de lavo que significa purificar. Popularment és coneguda com espígol o lavanda. Aquesta família de labiades, situada a la subclasse Asteridae, és important ja que comprèn unes 3.000 espècies agrupades en 200 gèneres. És una planta perenne olorosa amb fulles lanceolades i inflorescència amb diverses flors blavoses agrupades formant una mena d'espiga laxa. Les tiges són de secció quadrada. Floreix a principi d'estiu i el fruit és un aqueni.
L'espígol és una herba mediterrània que floreix a l'estiu, a partir del mes de juny. El seu origen és de l'oest de la conca mediterrània i habita terrenys calcaris, secs, pobres i solejats per poder florir intensament de les muntanyes del Principat català i de la meitat septentrional del País Valencià. També és cultivat a Europa (Croàcia, Itàlia, França i Portugal) i Amèrica per la seva essència.
Morfologia
Lavandula spica és un arbust de 0,30 a 1 m d'altura, de tija molt ramificada i grisenca, la tija de la qual és quadrangular, tret característic de la família. La tija és erecte i d'ella surten unes branques herbàcies amb angle ascendent a les quals hi ha unes fulles. Les fulles d'uns 2-3 mm d'amplada són linears, senzilles, amb un nervi central, estretes, aromàtiques, disposades de manera oposada sobre la tija, amb marge sencer, de color verd, amb poc pèl i amb glàndules d'oli essencial al reves. Les inflorescències, utilitzades per les seves substàncies, són espigues terminals amb un peduncle de 10-15 cm.
Lavandula spica, té una fórmula floral de ↓K(5) [C(5) A 4+1º] G(2). Les flors estan reunides amb espigues llargament pedunculades de 10 a 30 cm no ramificades, de color violeta i acompanyades de bràctees amplament ovals, escarioses i estèrils, la funció de les quals és atreure els insectes pol·linitzadors. Tenen una fragància aromàtica i una simetria zigomorfa (amb un pla de simetria).
El periant generalment consta de sèpals que constitueixen el calze i la corol·la, els pètals. El calze, d'uns 5 a 8 mm, és gamosèpal (sèpals fusionats), tubulós i de color violeta. La corol·la de 10-12 mm. està formada per cinc gamopètals (pètals fusionats) en forma de tub curt i obert per dalt formant dos llavis. Aquesta boca té un llavi superior més o menys pla i generalment bilobulat, i un altre llavi inferior trilobulat. La corol·la de tipus bilabiada, amb pètals petits i agrupats en inflorescència de tipus raïm o espiga és la característica més important de la lavanda.
L'androceu és format per quatre estams lliures didínams (A 2+2) dos dels quals són curts i dos llargs. Els estams estan inserits al tub de la corol·la, a l'interior de la flor.
D'altra banda el gineceu , que és l'aparell reproductor femení, està format per un ovari súper i de concrescència tetracarpelar. Alhora conté un estil ginobàsic amb quatre cluses.
Finalment, els fruits són simples ja que procedeixen d'un gineceu pluricarpel·lar cenocàrpic i indehiscents. L'anomenem aqueni. Aquest té la característica que conté una sola llavor, brillants i de color marró.
Una espècie semblant és el barballó (Lavandula latifolia) anomenat també espígol mascle que creix en la terra baixa i és més freqüent. Es distingeix de l'espígol en què el barballó té les fulles més amples (5-8 mm el barballó davant de 2-3 mm de l'espígol) i la inflorescència ramificada (l'espígol sol tenir els peduncles no ramificats). També hi ha híbrids espontanis o artificials entre aquestes dues espècies (Lavandula x burnati).[2]
Biogeografia
Família àmplia i pràcticament cosmopolita, ja que només falta en àrees molt fredes de l'hemisferi boreal i es troba especialment ben representada a la regió del mediterrani.
Lavandula spica és una espècie pròpia de la muntanya mitjana, generalment per sobre dels 600 metres d'altitud. Originaria de la regió de Catalunya (Pirineus, Catalunya Central i Serralades Litorals) i al País Valencià (al nord i a les muntanyes de l'interior), en prats sobre substrat calcari, amb la subespècie pyrenaica. A les illes no la trobem.[2]
Algunes varietats de la subespècie angustifolia són conreades[2]. Es conrea a certa altitud, per tal que l'essència sigui de qualitat ha de reproduir-se vegetativament escollint les plantes amb millor olor. La reproducció per llavor és difícil ja que la germinació no passa del 30% i no assegura la qualitat. Els principals productors són Espanya, França, Bulgària i la ex-Yugoslavia.
Usos
- Medicinal (d'aquí ve el sinònim officinalis, referit a les "oficines" de farmàcia). Tradicionalment s'usa una infusió de flors com a tranquil·litzant o inductor a la son.
- Perfumeria: s'obté l'oli essencial d'espígol i diversos perfums i colònies. També utilitzat per perfumar la roba fent una pinya amb les fulles agrupades.
- La mel monofloral d'espígol que és així considerada, si la proporció del seu pol·len dins la mostra de mel que s'analitza és suficient, és molt apreciada i forma part de la mel de La Alcarria
- Repel·lent de mosquits , en canvi atrau les papallones.
La lavandula spica és un arbust que s'ha de sembrar a la primavera, més exactament a finals de maig. L'abonament ha de ser discret i limitat a un sol subministrament a la tardor. S'ha de podar enèrgicament després de la floració de juny i juliol. S'han de regar escassament, aconsellable una vegada per setmana a l'estiu i cada 15 dies a l'hivern.
Farmacologia
La Lavandula spica és coneguda com una planta medicinal hipnòtica, sedant i digestiva. Així les seves accions farmacològiques o propietats més importants que presenta són:
- És hipnòtic. En assaig in vitro sobre animals, la lavanda disminueix el període de latència de la son i l'activitat motora i allarga la durada de la son.
- És antiespasmòdic. La lavanda produeix una relaxació del múscul llis.
- És digestiu. La lavanda augmenta la producció de sucs gastrointestinals afavorint la digestió.
Composició química
- Olis essencials (1-3%). monoterpens com el linalol (20-50%), acetat de linialol (30-40%), cis-ocimeno (4-10%), terpinen-4-ol (2-6%), eucaliptol (0.3-1.5%), eucaliptol (0,3-1,5%),alfa-terpineol (0,3-1%), càmfora (0,2-0,5%) i sesquiterpèsesquiterpens com a β-cariofilè
- Tanins (13%).
- Àcids fenòlics derivats de l'àcid cinámic. Àcid rosmáric.
- Flavonoides. Luteolina.
- Triterpens.
- Esteroides.
L'oli essencial de l'espígol entra en composició en preparats antireumàtics i l'alcohol és bo per donar friccions per alleujar el cansament i la mala circulació.
Usos medicinals
La part utilitzada de l'espígol és la inflorescència. Se li atribueixen usos medicinals (d'aquí ve el sinònim Lavandula officinalis referit a oficines de farmàcia). Tradicionalment s'usa com infusió de flors com tranquil·litzant, per a l'ansietat, la hipertensió arterial, insomni, anorèxia, la grip, la bronquitis, la de l'intestí, les migranyes o com a inductor de la son. En ús tòpic s'utilitza per desinfectar, per la faringitis, otitis, vulvovaginitis, ferides, cremades, úlceres, acne o picades d'insectes. Finalment, també es fa servir per alleujar dolors musculars, ja siguin lumbars o menstruals.
La infusió de lavanda (com per digestiva, estimulant o desinfectant) es prepara amb les parts florides i aigua de la següent manera: es posa a bullir l'aigua a un estri ben net amb tapa, un cop l'aigua bull, es tiren les flors, 1,5 grams, per a que bulli i es tapa el recipient durant 5-10 minuts. A continuació es retira del foc i es cola o es decanta.
Ús etnomedicinal i popular
La droga també s'utilitza com espasmolític, digestiu i diürètic. Tradicionalment s'ha utilitzat pel tractament de cefalees, asma, espasmes abdominals, artritis. També s'ha utilitzat per via tòpica pel tractament de lesions cutànies. A més es fan preparacions de banys d'espígol com tonificants cutanis suaus i s'afegeixen flors als coixins per facilitar la son.
Toxicitat
Cal tenir en compte que encara que tingui moltes propietats farmacològiques, també presenta toxicitat. S'ha de tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extret fluid i de la tintura. Tampoc es recomana l'ús de l'oli essencial de la lavanda durant un període perllongat de temps o dosis majors a les recomanades degut a una possible neurotoxicitat.
Imatges
-
Plantes conreades florides. -
Detall de la inflorescència. -
Esquema deLavandula angustifolia -
Flor d'espígol
Referències
- ↑ «lavanda». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.
Bibliografia
- Castroviejo et al. «Flora Iberica (1980-2009)». Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- Cañigueral S, Vila R, Wichtl M. Plantas medicinales y drigas vegetales para infusiones y tisana; manual de base científica para farmacéuticos y médicos. Oemf International srl.
- Plantilla:Citar ref
