Estaron
| Localització | |
  | |
| Poble del terme de la Guingueta d'Àneu, abans, del terme d'Escaló | |
| • Regió • Comarca • Municipi |
 CatalunyaAlt Pirineu i Aran Pallars Sobirà La Guingueta d'Àneu |
| Superfície | km² |
| Altitud | 1,057,7 msnm |
| Població (2010) • Densitat |
22 hab. |
| Coordenades | 42° 31′ 49.30″ N, 1° 11′ 27.46″ E / 42.5303611°N,1.1909611°E{{#coordinates:42 | 31 | 49,30 | N | 1 | 11 | 27,46 | E | type:city(22)_region:ES-CT | primary|name=
}}Error de l'expressió: Operador < inesperat |
| Codi postal | 25595
|
Estaron és un poble del terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic terme d'Escaló.
El poble té l'església parroquial de Sant Sebastià, actualment sense rector propi, regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu.
Etimologia
Segons Joan Coromines[1], Estaron, com Estaon i el segon component de Castell-estaó, és un dels topònims pirinencs d'origen llatí. Està format a partir de l'arrel statione (parada).
Geografia
Estaron és, de fet, fora de la Vall d'Àneu, tot i que per la seva adscripció municipal, hi pertany. Parroquialment, depenia de l'església d'Aidí, del terme de Llavorsí.
El poble d'Estaron
Les cases del poble [2]
|
|
|
|
Història
Edat moderna
En el fogatge del 1553, Staron declara[3] 4 focs laics (uns 20 habitants).
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[4] a Estaron. Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada dalt d'un turó escarpat pel costat sud. La combaten tots els vents, excepte els de l'est. El clima hi és fred, i produeix reumes i pulmonies. Tenia en aquell moment 17 cases i l'església de Sant Sebastià, annexa a la d'Aidí. Hi ha diverses fonts d'aigües fluixes, no gaire bones. La terra és muntanyosa, quasi tota de roca, fluixa i dolenta; cap al nord, oest i est hi ha muntanyes molt altes, que dominen el poble. S'hi collia blat, sègol, ordi, llegums i hortalisses. S'hi criava bestiar de diverses menes, i hi havia caça de llebres i perdius. Comptava amb 9 veïns (caps de casa) i 54 ànimes (habitants).
Referències
Bibliografia
- Coromines, Joan. «Estaron». A: Onomasticon cataloniae. IV D - J. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1995. ISBN 84-7256-825-3.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Escaló». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.