Exèrcit Nacional
L’autoanomenat Exèrcit Nacional, durant la Guerra Civil espanyola, va tenir com a punta de llança de la seva força d’atac a l'exèrcit d'Àfrica. A la Península van comptar amb milícies de falangistes i carlins.
L'ajut estranger de l'Alemanya nazi d'Adolf Hitler i la Itàlia feixista de Benito Mussolini va ser fonamental ja que Mussolini va enviar soldats i tota mena de material i els nazis van enviar-hi un contingent en homes més selectiu però que disposava del material més modern del seu temps. Violant l'embargament de la Comissió de No-intervenció, els italians van enviar tropes, el «Corpo Truppe Volontarie», i els nazis la Legió Còndor. A més els alemanys van enviar-hi avions i armes per donar suport als militars insurrectes.
La contribució italiana va ser d'uns 60.000 efectius en el moment culminant de la guerra i des del principi, car el 27 de juliol de 1936 el primer esquadró d'avions italians ja va arribar a l'Espanya sublevada.
Alemanya utilitzarà la guerra com a zona de proves del seu modern armament pesat i aviació, com ho va ser del caça Messerschmitt Me-109 i del bombarder Junkers Ju 52. La Legió Còndor estava formada per 80 a 150 aparells, segons els moments, amb 4.000 homes al seu servei, fet que assegurava la formació de milers d'aviadors. A les ordres, estratègiques, del comandament franquista, aquesta Legió té la seva autonomia tècnica i tàctica. Hugo Sperrle i Wolfram von Richthofen seran els seus caps.[1]
El general Franco va disposar també de molts voluntaris marroquins. La col.laboració portuguesa va ser molt més petita però no menys important ja que durant força temps Lisboa va ser el port per on va arribar l’avituallament dels nacionals.
Franco i els militars sollevats van disposar d'un exèrcit més disciplinat, més ben comandat i més ben armat. A partir de l'any 1938 la seva superioritat en artilleria i aviació va ser cada vegada més manifesta.
Referències
- ↑ Pierre Vilar. La guerra civil española. Editorial Crítica. Barcelona. 1988. Pàgina 160-161