Fedó
|
Per a altres significats vegeu «Fedo d'Elis». |
|
| Part de la sèrie: Els diàlegs de Plató |
| Primers diàlegs: |
| Apologia – Càrmides – Critó |
| Eutífron – Alcibíades I |
| Hípies major – Hípies menor |
| Ió – Laques – Lisis |
| Transitoris i diàlegs mitjans: |
| Cràtil – Eutidem – Gòrgies |
| Menexen – Menó – Fedó |
| Protàgores – El banquet |
| Diàlegs mitjans posteriors: |
| La República – Fedre |
| Parmènides – Teetet |
| Últims diàlegs: |
| Timeu – Críties |
| El Sofista – El Polític |
| Fileb – Lleis |
| Obres d'autenticitat dubtosa: |
| Axioc - Alcione |
| Clitofont – Epínomis - Erixias |
| Demòdoc – Cartes – Hiparc |
| Minos – Rivals d'amor – Sísif |
| Alcibíades II – Tèages |
El Fedó (Phaedon) o Quant a l'ànima (grec clàssic Φαίδων ἢ περὶ ψυχῆς), és un diàleg platònic que parla de la immortalitat de l'ànima,ambientat a les darreres hores de vida de Sòcrates, on hi apareixen bastants dels seus amics reunits a la presó d'Atenes (i on, com conta el diàleg, no hi va assistir Plató), a l'espera de la seva execució mitjançant la ingesta de cicuta. En aquest diàleg per primer cop Plató dóna a conèixer la teoria de les idees inteŀligibles, la teoria de la reminiscència, la immortalitat de l'ànima, la teoria de la reencarnació de l'ànima, el menyspreu vers allò corporal i sensible, i el viatge de l'ànima, entre d'altres temes.
Sòcrates defensa que l'ànima pertany al món de les Idees, de manera que hi ha una harmonia immortal entre aquestes i l'ànima.
Anècdota
Es diu que Cleombrot d'Ambràcia (Cleombrotus, Κλεόμβροτος), filòsof d'Ambràcia, es va llençar de les muralles després de llegir el Fedó de Plató, per canviar la seva vida per una millor.[1]
Referències
Enllaços externs
- Dossier sobre el diàleg Fedó Materials en català i espanyol. Textos de Ramon Alcoberro i altres autors.