Foner balear
Els foners balears formaven un cos d'exèrcit propi de l'edat antiga, integrat per indígenes de les Balears, presents tant a les tropes cartagineses com romanes. Ja foren presents a les guerres contra els grecs a Sicília, des de la fi del segle V i IV aC, així com a la II Guerra Púnica. Posteriorment serviren com a tropes auxiliars d'infanteria lleugera en múltiples combats, entre els quals cal esmentar la seva presència a les legions de Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl·lies. La provisió de soldats mercenaris es feia per lleves voluntàries. Encara que es pugui comptar entre les tropes ibèriques d'Aníbal, aquest contingent mereix esment a part per les seves característiques. Se citen per primera vegada a mitjan segle IV a. C. a Sardenya, durant la conquesta de Selinunte (409 a. C., en el marc de la Segona Guerra Siciliana). Diodor els col·loca entre els combatents cartaginesos durant la presa d'Agrigent i, ja començada la Tercera Guerra Siciliana, en la batalla d'Ecnomo (310 a. C.), a les ordres d'Amílcar, fill de Giscó.
D'ells diu Diodor Sícul, que:
(...) En la pràctica de llançar grans pedres amb fona avantatgen a tots els altres homes.
Els foners balears, esmentats per les fonts com funditores, per extensió de l'arma que manejaven, la fona, anomenada funda en llatí, combatien «semidespullats», és a dir, amb escàs armament defensiu. Sobre això diu Titus Livi «levium armorum baliares», armats a la lleugera, «levis armatura». També es refereix que com a armament defensiu només usaven un escut recobert de pell de cabra, i com a armament ofensiu un venable de fusta afilada i les cèlebres profundes. Aquestes eren elaborades amb una fibra vegetal negra trenada amb crineres o amb nervis d'animals. Empraven tres tipus de fones de diferents longituds, segons la distància de l'objectiu a assolir. Les que no estaven usant en un moment donat, les col·locaven al voltant del cap i de la cintura. Per contra, segons Estrabó i altres autors, portaven les tres fones lligades al voltant del cap.
Els projectils, que llançaven després de voltejar tres vegades les seves fones, podien ser de pedra, terracota o plom. Podien arribar a pesar fins a 500 grams, i els seus efectes eren anàlegs als d'una catapulta.
El seu mestratge amb la fona la intentava explicar ja Licofró en el seu poema èpic Alexandra, on parlava així dels fugitius de Troia que arriben a les Illes Balears:
Després de navegar com crancs en les roques de Gimnesis envoltats de mar, arrossegaran la seva existència coberts de pells peludes, sense vestits, descalços, armats de tres fones de doble cordada. I les mares ensenyaran als seus fills més petits, en dejú, l'art de tirar; ja que cap d'ells provarà el pa amb la boca si abans, amb pedra precisa, no encerta un tros posat sobre un pal com a blanc.
Licofró de Calcis (280 a. C.), Alexandra (versos 633-641) Excel·lents defensors i assaltants de fortificacions, els cartaginesos els van emprar sobretot en el camp de batalla. Normalment, eren els primers a intervenir en les batalles, derrocant les primeres files enemigues, trencant escuts, ielos i qualsevol tipus d'arma defensiva.
Quan se'ls acabaven els projectils o l'enemic estava ja molt proper, es replegaven al costat dels arquers per cedir el pas al gruix de la infanteria lleugera.
Segons els cronistes, Aníbal va comptar amb aproximadament 2.000 foners balears, que en els inicis de la campanya a la península itàlica els va disposar en primera fila del seu exèrcit, i eren els encarregats de començar la lluita hostigant als romans. Aquesta disposició de les tropes, que tenia un cert paral·lelisme amb la dels vèlits en l'exèrcit romà, la va repetir a Cannas (216 a. C.). És significatiu el fet que els contingents de foners balears fossin citats expressament en la distribució de tropes que Aníbal va fer abans de deixar el comandament del territori cartaginès a la península ibèrica al seu germà Àsdrubal, a qui va confiar 500 balears. Aníbal conferia gran importància a aquestes tropes i les va protegir al llarg de la campanya com a soldats irreemplaçables. El motiu no era altre que el major abast i precisió que la fona tenia sobre l'arc.
Història
Si bé la procedència exacta d'aquests colonitzadors és una incògnita encara sense resoldre, diversos vestigis trobats en diferents jaciments mallorquins, així com descobriments recents (2005) a Menorca, fan suposar que l'arribada dels primers pobladors a les illes Balears es va produir al voltant del IV mil·lenni a. C. basant-nos en l'estructura social i en les tendències religioses i votives d'aquestes primitives cultures, es pot pressuposar una ascendència originària de l'extrem oriental de la Mediterrània. Aquesta teoria la reforça el fet que les successives migracions posteriors van procedir de llocs com Fenícia (l'actual Líban) o Focea (actual Turquia) i el fet que els diferents topònims originaris de llocs de la Mediterrània en què es van establir aquests primers pobladors acaben sempre en -usa: Kromiusa (Rodes), Ijnusa (Sardenya), Algusa (Sicília), Melusa (Menorca), Kromiusa (Mallorca), Pitiusa (Eivissa), Ofiusa (Formentera). Les restes més primitives trobades a Mallorca daten del 3500 a. C. en l'època del neolític, període de transició entre l'edat de bronze, on els primers objectes de coure fan aparició. Es pot situar a un representant d'aquests primers pobladors a l'home de Muleta, de qui es van trobar restes entre els del Myotragus balearicus (bòvid endèmic balear de la mida d'una cabra, avui dia extingit) a l'avenc de Moleta a prop del port de Valldemossa.
Funció militar
Els foners balears eren situats a l'avantguarda dels exèrcits i actuaven com a forces de xoc.[1] Es trobaven associats sovint amb els arquers cretencs i la seva missió consistia a hostilitzar l'enemic abans d'arribar a l'enfrontament directe entre els dos exèrcits. Armats lleugerament, una vegada finalitzada la seva missió de fustigament, deixaven pas a la infanteria pesada.
Equip i armes
Estaven equipats amb un escut de pell de cabra i una javelina de punta de ferro o endurida al foc per la lluita cos a cos. En el combat usaven tres fones: una era més grossa, per als tirs més llunyans, cenyida a la cintura; una altra de mitjancera que es duia a la mà; i una de més petita per als tirs més propers, que duien al cap. Els projectils eren pedres de 4 a 6 centímetres de diàmetre, que duien en una bossa penjada al coll. Els projectils -pedres- les obtenien del terra, i li donaven una forma arrodonida. En les pedres hi escrivien malediccions i insults, perquè així, féssin més mal. Disparaven fent voltar la bassetja tres vegades entorn del cap.
Els foners balears a les fonts clàssiques
Els foners balears estan documentats a les obres d'Estrabó, Diodor Sícul, Flor, Tit Livi, Polibi i Zonares. Virgili els esmenta a Les geòrgiques i Ovidi a Les metamorfosis. es podia llançar de diferentes maneres, pèrò tenien (bàsicament) tres tipus de tir (un per a cada fona). Les fones les feien (i encara se fan) de corda, amb sis bocins de corda com si fessis una trena.
Referències
- ↑ Gran Enciclopèdia de Mallorca vol. 5
- Conselleria de Cultura del Govern Balear: La Prehistòria de les Illes de la Mediterrània Occidental. Palma de Mallorca, 1992.
- ROSSELLÓ BORDOY, Guillem: La cultura talayótica en Mallorca, 1979.
- NADAL CAÑELLAS, Joan: Els foners balears. Palma de Mallorca: Grup Serra, 2000.
- BLÁZQUEZ, J. M.; Jaime ALVAR; y Carlos WAGNER: Fenicios y cartagineses en el Mediterráneo. Madrid, 1999.