Fonologia de l'esperanto
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Quan el Dr.Zamenhof, el creador de l'esperanto, va descriure la pronúncia de la llengua, utilitzà la frase "una lletra, un so". Zamenhof suggerí la pronúncia italiana com la correcta.
A continuacó es mostra la correspondència entre les lletres de l'alfabet de l'esperanto i l'Alfabet fonètic internacional.
| consonants | vocals | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| lletra | AFI | lletra | AFI | ||
| b | [b] | a | [a] | ||
| c | [ts] | e | [e] | ||
| ĉ | [tʃ] | i | [i] | ||
| d | [d] | o | [o] | ||
| f | [f] | u | [u] | ||
| g | [g] | ||||
| ĝ | [dʒ] | ||||
| h | [h] | ||||
| ĥ | [x] | ||||
| j | [j] | ||||
| ĵ | [ʒ] | ||||
| k | [k] | ||||
| l | [l] | ||||
| m | [m] | ||||
| n | [n] | ||||
| p | [p] | ||||
| r | [ɾ] | ||||
| s | [s] | ||||
| ŝ | [ʃ] | ||||
| t | [t] | ||||
| ŭ | [w] | ||||
| v | [v] | ||||
| z | [z] | ||||
Aquest llistat és bastant semblant al conjunt de fonemes de l'idioma polonès, però s'assembla molt més al de l'idioma bielorús.
Les principals innovacions respecte del bielorús són:
- L'eliminació de la palatalització en esperanto, encara que sí estava present en el proto-esperanto (nacjes, ara nacioj "nacions"; familje, ara familio "família") i, de manera discutible, encara sobreviu en alguns sufixos com-njo i -ĉjo, i en la interjecció tju!;
- L'absència de l'africada /dz/, encara que roman en algunes paraules, com ara edzo "marit/espós".
En bielorús, les lletres ł, l representen /l, lʲ/ (fonèticament [lˠ, lʲ]), i i, y representen /ji, i/ (fonèticament [ji, ɨ]), per això tambés es compten entre els casos de palatalització eliminats. També es pot discutir si les sèries kv, gv són fonemes, que representen els fonemes /kʷ, gʷ/ de les seves fonts germàniques i llatines.
Accentuació i prosòdia
En cada paraula, l'accent recau sempre en la penúltima síl·laba, on cada vocal està en una síl·laba: familio [fa.mi.'li.o] "família". Quan les vocals -a o -o s'ometen (generalment per raons poètiques), no afecta la situació de la síl·laba accentuada: famili' [fa.mi.ˈli]. En aquest cas s'utilitza un apòstrof per marcar l'elisió; aquest ús es reserva per a la poesia.
En els casos on cal explicitar un accent, com per exemple amb noms propis, Zamenhof usava un accent ortogràfic. El millor exemple és el del mateix Zamenhof: Zámenhof.
No hi ha norma sobre quina paraula monosil·làbica ha de rebre l'accent en una oració formada per més d'una d'aquestes.
Bibliografia
- Butler, Montagu C. 1965/1971. Step by Step in Esperanto. ELNA ISBN 0939785013
- Kalocsay, Kálman i Gaston Waringhien. 1980. Plena Analiza Gramatiko de Esperanto.
- Wells, John. 1989 Lingvistikaj aspektoj de Esperanto ("Aspectes lingüístics de l'Esperanto"). Segona edició. Rotterdam: Universala Esperanto-Asocio.
- Wennergren, Bertilo. (1990) 2005, 14 edició. Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko (PMEG). Lloc web amb text PDF
- Zamenhof, Ludwik. 1905. 'Fundamento de Esperanto'. versió HTML de la Akademio de Esperanto