Francesc Vicens i Giralt
Francesc Vicens i Giralt (Barcelona 1927) és un escriptor i polític català. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1949. Des del 1955 va formar part de la cèl·lula universitària clandestina del PSUC juntament amb Octavi Pellissa, Luis Goytisolo i Gay o Jordi Solé Tura[1], i fou encarregat de la direcció de la revista Nous Horitzons (el seu nom clandestí era Joan Berenguer).
Afeccionat a l'espeleologia, fou el primer en presidir la Comissió Tècnica d'Exploracions Subterrànies de la FEM de la FET i les JONS fins el 1956. El 1957 fou jutjat per un tribunal militar i empresonat. Marxà aleshores a París, on va estudiar crítica d'art. Allí fou expulsat del PSUC el 1965 (juntament amb Jorge Semprún) acusat de nacionalisme.
El 1980 s'incorporà a Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el que fou diputat al Parlament de Catalunya a les eleccions de 1980 i al Congrés dels Diputats el 1982-86. El 1991 abandonà ERC i s'afilià a Iniciativa per Catalunya, coalició amb la que fou regidor a l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona de 1991 a 1995.
És autor o coautor de nombrosos escrits sobre art i política, i entre el 1969 i el 1973 dirigí una història de l'art universal en 10 volums. Del 1974 al 1981 també fou el director fundador de la Fundació Joan Miró. Fou el comissari en cap de l'ambiciosa exposició Cien años de Cultura Catalana, que el Ministerio de Cultura de la UCD celebrà a Madrid per a difondre allà una cultura espanyola molt desconeguda per ells. El 2009 fou un dels creadors d'Acció per la Democràcia que demana l'elecció directa dels diputats.
Obres
- Avencs i Coves (1958)
- Antoni Tapies o l'"Escarnidor de Diademes" (1967)
- Artesania: Art popular (1968)
- Catedral de Tarragona (1970)
- Jorge Castillo (1970)
Referències
- ↑ La organización clandestina del PSUC per Antoni Lardín i Oliver