Frank Martin
Frank Martin (Ginebra, 15 de setembre de 1890 - Naarden, Països Baixos, 21 de novembre de 1974) fou un compositor suís, un dels més destacats del segle XX.
Biografia
Frank Martin va néixer a Ginebra el 1890, desè i últim fill de Charles Martin, un pastor. Abans mateix de començar a l'escola, ja tocava el piano i practicava la improvisació. Als 9 anys, componia cançons completes, sense haver rebut cap instrucció musical. Una peça de Bach, la Passió segons Sant Mateu que va escoltar als 12 anys li va causar una profunda impressió, i Bach es va convertir en el seu verdader mentor.
Va estudiar matemàtiques i física a la Universitat de Ginebra durant dos anys (segons el desig dels seus pares), alternant-lo amb la composició i estudiant piano amb Joseph Lauber (1864-1952), un compositor ginebrí que va ser també organista a Locle, professor a Zuric el 1901 i director d'orquestra al Gran Teatre de Ginebra. Martin, de 1918 a 1926, va viure a Zuric, Roma i París. Les composicions d'aquesta època el mostren a la recerca del seu propi llenguatge musical.
El 1926, va fundar la «Société de Musique de Chambre de Genève», que va dirigir i en va ser el pianista i clavicembalista durant 10 anys. Durant aquest període, va ensenyar també teoria musical i improvisació a l'Institut Jacques-Dalcroze i música de cambra al Conservatori de Ginebra.
Va ser director del «Technicum Moderne de Musique» de 1933 a 1940 i president de la «Association donis musiciens Suisses» de 1942 a 1946.
Es va traslladar als Països Baixos el 1946 per trobar més temps per a les seves composicions que no podia tenir a Suïssa, on estava implicat en nombroses activitats. Va viure 10 anys a Amsterdam i es va instal·lar finalment a Naarden.
De 1950 a 1957, ensenyà composició a la «Staatliche Hochschule für Musik» de Colònia (Alemanya). A continuació va renunciar a l'ensenyament i es va concentrar en les seves composicions, abandonant-les ocasionalment per concerts de música de cambra i per dirigir les seves pròpies obres orquestrals. Va treballar en la seva última obra, la cantata Et la vie l'emporta, fins i tot deu dies abans de la seva mort.
Obres principals
- Quatre pièces brèves pour guitare (1933)
- Le Vin herbé (1938 et 1940-1941), inspirada en Tristan et Iseut
- Petite symphonie concertante (1944-1945)
- In terra pax (1944), oratori
- Concerto pour sept instruments à vents, timpani, et cordes (1949)
- Golgotha (1945-1948), oratori
- La tempesta (1954)
- Pilatos, oratori. (1964)
- Polyptyque, et deux petits orchestres à cordes (1973)
- Rèquiem (1971-1972)
També va escriure una simfonia, dos concerts per a piano, un concert per a clavecí, un concert per a violí, un concert per a violoncel, i una sèrie de balades per a diferents instruments solistes amb piano o orquestra.
Ha desenvolupat un estil inspirat en el dodecafonisme d'Arnold Schönberg, però no abandonant per complet la tonalitat.